Política

opinió

Un estat sense ciutadans?

Pel sol fet de la independència de Catalunya, els ciutadans catalans no deixarien de ser espanyols, amb tots els drets i obligacions que això comporta

En un recent article d'opinió (Ciutadans de Catalunya, La Vanguardia 23/1/2014), el professor Francisco Rubio Llorente acusa els autors de l'informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional i del llibre blanc del govern escocès, Scotland Future, de passar per alt una qüestió fonamental per a la creació d'un nou estat, com és definir quin serà el poble, la ciutadania d'aquell estat. En la seva opinió, aquest tema és incòmode per al sobiranisme, perquè caldria acceptar que la solució que es donés a aquest tema dependria de la generositat de l'estat predecessor. Així, segons Rubio, Catalunya oferiria la seva nacionalitat als espanyols, però no la podria imposar, mentre que el govern espanyol no tindria per què reconèixer la nacionalitat espanyola als catalans. A la inversa, i fent un paral·lelisme amb les repúbliques bàltiques, conclou que els residents a Catalunya que haguessin optat per la nacionalitat espanyola –que xifra en un 40% del total de persones residents a Catalunya– quedarien sense dret a vot en les eleccions catalanes.

Salta a la vista la parcialitat d'aquest plantejament, que no requereix cap més comentari. Però hi ha un aspecte que cal destacar especialment, i és que parteix d'una concepció de la nacionalitat que, com a mínim, es pot considerar superada. En l'estat actual del dret internacional i europeu, i també segons la Constitució i el Codi Civil espanyols, la nacionalitat no és quelcom que es concedeixi generosament per un estat, sinó un dret de la persona que es determina necessàriament a partir d'uns requisits objectius, el ius soli (que atorga la nacionalitat del lloc on es va néixer) o el ius sanguinis (que dóna la nacionalitat del pare o la mare). En el dret internacional, la Declaració Universal dels Drets Humans esmenta la nacionalitat com un dret de la persona, la protecció del qual s'ha desenvolupat tant en el si de les Nacions Unides com del Consell d'Europa, a través d'uns instruments específics en matèria de nacionalitat, com són el Conveni Europeu sobre la Nacionalitat de 1997 del Consell d'Europa, o la Resolució 55/153 de l'Assemblea General de les Nacions Unides, sobre nacionalitat de les persones naturals en relació amb la successió d'estats. I pel que fa al dret espanyol, es protegeix singularment la nacionalitat, amb la prohibició de privar de la seva nacionalitat els espanyols d'origen, és a dir, els nascuts de pare o mare espanyola, mentre que els naturalitzats (estrangers que han adquirit la nacionalitat espanyola) la podrien perdre només en uns casos excepcionals, estrictament taxats.

És important notar que les normes de nacionalitat les dicta cada estat per a si mateix, sense cap connexió amb el que estableixin altres estats. Per tant, es pot donar el cas que una mateixa persona reuneixi els requisits per tenir la nacionalitat de més d'un estat. Això es pot observar, per exemple, en el procediment d'adquisició de la nacionalitat espanyola, en el qual les persones interessades han de fer constar expressament si volen conservar o renunciar a la seva nacionalitat d'origen: si renuncien a la nacionalitat d'origen, però l'estat d'origen no admet la renúncia a la nacionalitat, es poden trobar que tenen dues nacionalitats, l'espanyola que han adquirit i la de l'estat d'origen, que no reconeix la renúncia feta.

Els instruments internacionals sobre nacionalitat presten una especial atenció als supòsits de secessió, per als quals han establert una sèrie de criteris objectius que permeten determinar la nacionalitat de la població afectada. Aquests criteris es poden sintetitzar en dos principis, el primer, la prohibició de privar ningú arbitràriament de la seva nacionalitat i el segon, el reconeixement a totes les persones afectades del dret d'optar entre la nacionalitat de l'estat predecessor, la de l'estat successor o bé totes dues. Aquest dret d'opció es reforça amb la presumpció de nacionalitat en l'estat successor de totes aquelles persones que hi tenen la residència habitual.

Concretant en el supòsit d'una hipotètica secessió de Catalunya, l'escenari més probable seria que els ciutadans de Catalunya mantindrien la nacionalitat espanyola i alhora es considerarien nacionals catalans per la presumpció abans esmentada, almenys fins que el nou estat català dictés les seves pròpies normes en aquest sentit. Aquest dret d'opció seria difícil d'exercir d'acord amb l'actual ordenament espanyol, pel fet que aquest prohibeix expressament la privació de la nacionalitat i no preveu la renúncia. És a dir, pel sol fet de la independència de Catalunya, els ciutadans catalans no deixarien de ser espanyols, amb tots els drets i obligacions que això comporta. En tot cas, els inconvenients que provocaria aquesta doble nacionalitat de facto, i els innegables vincles entre Catalunya i Espanya acabarien abocant necessàriament a un tractat de doble nacionalitat.

I last but not least, mentre els ciutadans catalans mantinguin la nacionalitat espanyola, això portarà aparellada la ciutadania europea, almenys fins que es resolgui la qüestió de la continuïtat de Catalunya a la Unió Europea. Però deixo aquest tema per a una altra ocasió.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a