Política

On va el PSC?

El partit socialista va a la deriva pel conflicte i les diferents ànimes que agrupa es dispersen

Els crítics volen presentar una alternativa

El tronc socialista s'esberla i la principal fissura neix a Girona
Els crítics se senten traïts per Fernández i volen fer un últim atac

El PSC sempre ha estat un partit amb moltes ànimes, però amb un sol esperit cohesionador. El juliol del 1978, en el Congrés de la Unitat Socialista, l'èxit va ser assolir la integració de tres branques en un sol cos: el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Socialista Catalana (PSOE). Ara aquell tronc s'esberla, tot i que n'hi hagi que ho vulguin negar. I la principal fissura neix a les comarques gironines, encara que en altres territoris com ara les Terres de l'Ebre i Lleida també es viuen processos conflictius. Però és l'especificitat de Girona, emprant paraules de l'expresident de la federació a Girona Joaquim Nadal, el que hi dóna un tret distintiu. I és aquesta idiosincràsia la que dóna ales als dissidents per afrontar l'última batalla abans d'abandonar la nau.

Diu Joaquim Nadal que el primer secretari del partit a les comarques gironines, Juli Fernández, realment ha fet un esforç per entendre aquesta especificitat gironina i que ha assumit compromisos en aquest sentit, però que quan ha arribat a Nicaragua o al Parlament se n'ha oblidat. Girona sempre ha estat, des de l'òptica socialista, un pal de paller de la catalanitat i del progressisme. Però ara part de la militància considera que s'ha perdut lideratge i que Fernández mana al dictat de Pere Navarro.

Amb l'obligació de navegar entre diverses aigües perquè cap ànima se sentís desubicada, el PSC havia sabut mantenir l'equilibri al llarg dels anys, no sense evitar contradiccions i tensions. Però se surava i es mantenia l'objectiu, que era ser l'alternativa d'esquerres al Parlament i acumular poder municipal. I els resultats arribaven el 1999, quan la formació socialista va superar els 82.000 vots a les comarques gironines en les eleccions catalanes i va assolir així la fita dels cinc diputats. Des d'aleshores, la línia ha estat descendent, també en el període dels tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla, fins als 34.688 vots dels últims comicis catalans, en què a Girona el PSC passa a ser tercera força (darrere de CiU i ERC) i es queda amb tan sols dos diputats (Marina Geli i Juli Fernández, amb visions totalment contraposades del rumb que ha de prendre el partit). I on han anat els vots? Les fuites, sens dubte, se'n van cap als partits posicionats clarament cap al sobiranisme i el dret a decidir.

La trajectòria en el Congrés també té un punt culminant, el 2008, que en aquest cas són els gairebé 132.000 vots que els permeten tenir-hi tres diputats (Montse Palma, Àlex Sàez i l'ara primer secretari, Juli Fernández). La caiguda, tres anys després, és estrepitosa: 65.674 vots i un sol diputat, Àlex Sáez.

I, enmig d'aquesta deriva, creix la dissidència contra el lideratge de Fernández a les comarques gironines. Molts opten per marxar, com ara l'exalcaldessa de Campdevànol Núria López, els regidors de Girona Ignasi Thió i Glòria Plana, l'alcalde de Sant Julià de Ramis i exsecretari de política municipal Narcís Casassa, l'exalcaldessa de Roses Magda Casamitjana i l'agrupació del Ripollès, que va dimitir en bloc, només per esmentar-ne alguns exemples.

I el partit s'ha empetitit, ha perdut múscul, ha deixat ànimes pel camí i, pels dissidents, Fernández ara només en representa una: el PSOE. Els crítics se senten traïts, però volen dur a terme un últim atac, una darrera temptativa per assaltar la direcció, prendre'n el control i contaminar la resta del territori. L'objectiu és la celebració d'un congrés extraordinari en un termini màxim de 60 dies. Divendres passat ja es va produir la primera reunió per unificar esforços entre els corrents dissidents i presentar una candidatura única. En el congrés del 2012 de Lloret, Ignasi Thió va quedar a només sis vots de guanyar Fernández. Nadal hi va intercedir per evitar la seva victòria, tal com ell ha reconegut. Aquell cop, Thió tenia el suport de la nova generació socialista, com ara Àlex Sáez i Iolanda Pineda, que després es van disputar el lideratge de la llista al Congrés. Molts egos en joc, molta militància que ha deixat el partit. Tot plegat situa el triomf massa costa amunt. Conscients de la dificultat, els crítics preparen paral·lelament el pas següent: la creació d'un partit socialista català i sobirà. Les ànimes socialistes es dispersen.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.