Política

L'Estatut, sentenciat

La resolució que el Tribunal Constitucional va dictar sobre la Carta Magna catalana el juny del 2010 va marcar un punt d'inflexió en la relació Catalunya-Estat i va potenciar l'auge de l'independentisme

El PP i el Defensor del Poble van impugnar la norma quan ja havia estat aprovada pel Congrés i referendada pels catalans

La sentència va deixarsense efectes jurídics
la paraula “nació”
inclosa al preàmbul

El Tribunal Constitucional va dictar la sentència que retallava l'Estatut de Catalunya el 28 de juny del 2010. Això va marcar un punt d'inflexió: es va abandonar la demanda de tenir més autogovern i es va passar a la reivindicació del dret a l'autodeterminació i
l'exigència d'un estat propi. L'Estatut era l'últim intent de trobar un encaix dins l'Estat espanyol de les autonomies, però el recurs d'inconstitucionalitat del Partit Popular i el Defensor del Poble va truncar aquesta expectativa.

L'odissea estatuària es remunta a les eleccions del 2003, en què la renovació de l'Estatut va ser el punt estel·lar de la campanya electoral. Es va aprovar al Parlament, després de moltes negociacions, amb un pacte in extremis entre el llavors president, Pasqual Maragall, i el cap de l'oposició, Artur Mas. L'única oposició, la del PP. I d'aquí fins a Madrid, on les Corts també van acabar donant el vistiplau després que es modifiquessin diversos punts a La Moncloa gràcies a un acord entre Mas i el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Posteriorment es va ratificar en referèndum el 2006, amb un 73,9% de vots favorables. L'Estatut que en va resultar, però, no era el que havia sortit del Parlament tot i que Zapatero s'hi havia compromès.

Però la travessa de l'Estatut no s'acaba aquí. Tot i haver-se aprovat democràticament, el PP i el Defensor del Poble van impugnar la Carta Magna catalana. Després de quatre anys de deliberacions el Tribunal Constitucional va sentenciar de mort l'Estatut en declarar inconstitucionals 14 articles i reinterpretar-ne 27 més –23 articles i 4 disposicions–. Es tractava d'un pronunciament fet per un tribunal desprestigiat pel fet de tenir quatre membres amb el mandat caducat des de feia més de dos anys, un membre recusat i la vacant d'un altre que havia mort feia dos anys.

Maragall va intentar minimitzar la tragèdia estatuària i defensar que la resolució només afectava el 5% del text. Però la realitat era una altra. La sentència contra l'Estatut afectava la columna vertebral de la carta catalana, i desactivava els canvis respecte de l'Estatut de Sau.

La resolució va mantenir el preàmbul, que incloïa el terme “nació”, però va deixar ben clar que aquest mot no tenia cap validesa jurídica. En llengua es va eliminar que el català fos la llengua “preferent” de l'administració i els mitjans públics de Catalunya. En finançament es va anul·lar el tractament fiscal solidari i en justícia es va declarar inconstitucional la definició del Consell de Justícia de Catalunya i les seves funcions. El TC tampoc va validar la nova definició de les competències compartides entre l'Estat i la Generalitat, ni els dictàmens vinculants del Consell de Garanties Estatuàries. Ni va avalar que el Síndic de Greuges fos l'òrgan de supervisió de l'administració catalana amb exclusivitat.

Tota aquest rocambolesc procés i la indignació generada van desembocar en la manifestació del 10 de juliol del 2010. Era el final d'una etapa i l'inici d'una altra. Tal com va predir Joan Puigcercós (ERC): l'“estocada mortal” a l'Estatut va acabar fent créixer l'independentisme.


L'Estatut del 2006


3

14
Anul·lats.
Aquest va ser el nombre d'articles que el TC va eliminar perquè els va considerar inconstitucionals.
27
Reinterpretats.
Aquests van ser els elements –23 articles i 4 disposicions– que es van haver d'interpretar segons el criteri de la sentència.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.