Política

AMADEU ALTAFAJ

REPRESENTANT PERMANENT DE CATALUNYA DAVANT LA UE

“A la UE hi ha més comprensió del que es vol fer creure”

“S'està fent sense confrontació ni violència; té molt pocs precedents en la història europea recent, malauradament”

“A Brussel·les hi ha una certa admiració pel procés”

“Genera curiositat el fet que sigui el ministre d'Afers Estrangers qui més en parli”

Des d'alguns despatxos
es fa córrer que
a Catalunya hi ha un clima de convivència espantós

És el fitxatge estrella de la diplomàcia catalana. De ser el portaveu de la Comissió Europea mentre l'euro estava a punt de trencar-se i el cap de gabinet adjunt d'Olli Rehn, el periodista Amadeu Altafaj (Barcelona, 1968) ha fet el salt a la política catalana i s'ha convertit en el nou representant permanent de la Generalitat davant la UE, un nomenament que a Brussel·les era un secret de domini públic des de fa mesos però que no s'ha concretat fins a aquest gener.

El seu càrrec té nom d'ambaixador, però no ho és.
Hem volgut donar un perfil més alt, més polític, a la delegació del govern a Brussel·les. Part de la feina continuarà sent la mateixa: gestionar el dia a dia dels interessos de Catalunya a la UE. Però al mateix temps volem reforçar la interlocució de caire polític amb les institucions comunitàries.
El PP veu el seu nomenament “ridícul i innecessari”.
Respecto totes les opinions, però una reacció en aquests termes confirma que és un punt sensible i una decisió encertada. No és cap malbaratament de recursos, al contrari, és una inversió en una àrea en què el conjunt dels catalans, i també els que voten el PP, s'hi juguen molt. Catalunya té interessos vitals, a Brussel·les: el 80% de les polítiques que administra la Generalitat estan cobertes per la legislació europea, el que es decideix aquí té un impacte directe en el dia a dia. Ens interessa estar molt ben representats, ser molt actius i projectar influència. I, a més, creiem que és molt important dotar-nos de capacitat d'interlocució política en un moment crucial. Volem parlar per nosaltres mateixos. Hi ha una demanda objectiva d'aquesta informació i jo n'he estat testimoni, quan treballava per a les institucions europees. Pel sol fet de ser català m'interpel·laven molt sovint per informar-se, fins i tot els més alts funcionaris europeus.
Vostè va ser la veu de la Comissió Europea mentre l'euro estava a punt de trencar-se. Ara això d'explicar que a Catalunya volem fer un referèndum li deu semblar bufar i fer ampolles.
No, és difícil i complex. Però els conceptes són fàcils d'entendre, sobretot aquí, a la casa de la democràcia europea. Al capdavall, es tracta d'explicar que una amplíssima majoria dels catalans volen decidir el seu futur de manera democràtica, com es fa arreu de la UE, és a dir, a les urnes. El que és més complicat és explicar per què no hem pogut fer-ho fins ara, tot i que hi havia vies legals, que s'han esgotat, i al final s'ha hagut de recórrer a la consulta, com es va fer el 9-N, a través d'un procés de participació popular, però amb la voluntat que el dia 27 de setembre els ciutadans puguin expressar-se democràticament sobre el model de país que volen.
Però els estats no ho veuen com un maldecap, com un problema afegit en aquesta Europa que ja en té molts?
Quan avui un mira la taula dels 28 socis s'adona que alguns, no fa tant de temps, no només no eren membres de la UE, sinó que directament no eren ni estats. Pensem en els tres bàltics o en Croàcia i Eslovènia, per exemple, que van accedir a la independència, a la UE i fins i tot a l'euro. És cert que hi ha una inèrcia i una solidaritat entre els estats per tal de no afegir problemes a una agenda europea que ja en té força, però al mateix temps hi ha una comprensió més àmplia del que de vegades es vol fer creure, dels principis i valors que inspiren aquest procés a Catalunya. I sobretot hi ha una certa admiració per com s'està fent aquest procés, de manera exemplar, sense confrontació, sense violència; al contrari, amb civisme, i això té molt pocs precedents en la història europea recent, malauradament.
Però fins ara la CE se n'ha rentat les mans. En quin moment hi haurà d'intervenir Brussel·les?
No se n'han rentat les mans, és un problema de competències. La CE és la guardiana d'uns tractats que no li permeten entrar en aquest tema llevat que un estat membre li ho demani explícitament. No s'hi ha mostrat a favor, però tampoc en contra, que quedi clar. A més, estem parlant d'un cas sense precedents, d'una ampliació interna, de la independència d'un conjunt de ciutadans que ja són membres de la UE amb tota una sèrie de drets adquirits. La UE és una unió d'estats, però també de ciutadans!
No hi hauria cap situació de tensió, cap punt de bloqueig, que obligués la UE a fer un pas endavant?
El punt de bloqueig ja l'hem conegut, aquests darrers mesos: totes les iniciatives per explotar la base jurídica existent han topat amb un mur d'incomprensió i falta de diàleg. Que la CE no s'hi posi tampoc no és negatiu, perquè tampoc no hi ha intervingut per descartar cap opció pel que fa al futur de Catalunya dins la UE.
Junqueras va amenaçar, precisament aquí a Brussel·les, d'aturar tota una setmana l'economia catalana. Aquesta qüestió aquí preocupa molt...
No crec que hàgim de caure en aquesta mena d'arguments per forçar qualsevol intervenció exterior. Jo defugiria aquest tipus de tàctiques; és cert que l'element financer té un paper important, és cert que el que pugui succeir en el futur amb la gestió del deute espanyol és una qüestió sensible, tant per a les institucions com per als inversors. Però no crec que hàgim d'utilitzar aquesta mena d'amenaces en el moment actual. El que hem de fer és el que s'està fent, conduir el procés de manera exemplar i en línia amb els estàndards democràtics europeus. Aquest és el llenguatge que més s'entén aquí i que ens pot afavorir més per generar comprensió i guanyar-nos la simpatia dels actors europeus, no només de les institucions i les capitals, sinó de tot l'entramat de mitjans de comunicació internacionals, think tanks, grups d'interès i lobbies.
L'amenaça de García-Margallo que “la Catalunya independent vagaria per l'espai pels segles dels segles” té cap fonament?
No. Es basa més en una teoria d'aprenent de bruixot que no pas en la d'un analista, jurista o politòleg assenyat. Hi ha molts estudis i informes, fins i tot parlamentaris, com per exemple del Parlament britànic, sobre com s'ha de fer un procés del tot ordenat perquè no hi hagi cap discontinuïtat entre un sí en un referèndum i l'adhesió, mantenint tots els drets, privilegis i obligacions dels ciutadans. També l'Institut Francès de Relacions Internacionals, que no és sospitós d'animar temptacions secessionistes, ha arribat a la conclusió que és una qüestió de sentit comú que hi hagi aquest tipus de continuïtat. Per tant, són més uns arguments tendents a generar incertesa i preocupació que no pas basats en un estudi seriós. De fet, és simptomàtic i a Brussel·les no només no ha passat desapercebut, sinó que fins i tot genera curiositat i algun somriure el fet que sigui el ministre d'Afers Estrangers el membre del govern espanyol que s'ha expressat més i qui sembla que coordina la resposta al procés. Crec que a hores d'ara ningú pot dir d'una manera intel·lectualment honesta què passaria. La base legal europea ha evolucionat, no és una cosa gravada en marbre als anys cinquanta, hi ha hagut ampliacions, augment de competències, un daltabaix a Grècia, Irlanda, Portugal i en el sistema financer espanyol, i s'ha hagut de canviar la base legal per poder actuar. I és bo que hagi estat així, perquè si no avui potser no existiria ni l'euro. La UE ha demostrat davant dels reptes que pot prendre decisions polítiques en temps útils per assegurar que el projecte europeu avança, i avança en la direcció de portar més prosperitat, però també més estabilitat i un progrés de la democràcia arreu del continent. I aquests són els principis que regirien qualsevol discussió que puguin tenir algun dia les institucions europees sobre el futur polític que els catalans hagin decidit a les urnes.
La política exterior de Catalunya no és perfecta, algunes coses no s'han explicat prou bé. Què cal millorar?
Fent autocrítica, no. Aplicant les lliçons que hem après aquests anys, estem reformant i reforçant tota l'acció exterior. No hi ha cap dubte que l'acció exterior és una de les estructures d'estat que el govern vol impulsar i això és fonamental. Ens hi juguem molt.
Però hi ha missatges que a l'estranger no s'entenen com ara que Espanya ens roba o ‘We want freedom', quan Espanya és un estat democràtic i de dret.
Per això hem de tenir aquesta capacitat d'interlocució directa. Des d'alguns despatxos estan fent córrer a l'exterior fantasmes com per exemple que a Catalunya hi ha un clima de convivència espantós en què la gent s'insulta pels carrers i els nens castellanoparlants van a l'escola plorant arrossegats per la seva mare. Exagero, però quan un s'adona que no només hi ha falta d'informació, sinó també desinformació, es fa palesa aquesta necessitat d'actuar més i de fer-ho de manera directa, sense intermediaris, per aportar la nostra.
Una de les iniciatives va ser enviar cartes a les cancelleries, però totes en anglès. Fins i tot la de França...
No pateixi que jo el tema dels idiomes el porto força bé. Fa vint anys que visc a Brussel·les i els he aprofitat per estudiar altres idiomes, a banda dels que ja coneixia. Sóc molt sensible amb el multilingüisme, es fan molts esforços perquè la comunicació sigui en tants idiomes com sigui possible. I el primer és el president de la Generalitat, clarament. El 9-N es va adreçar a centenars de periodistes estrangers en anglès i francès durant una llarga estona. No es preocupi que, des del president fins a l'últim dels funcionaris i sobretot els que treballen en l'acció exterior, aquest esforç es farà.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.