“L'etapa de les declaracions èpiques és cosa del passat”

Jo crec que sí. Els catalans tenim la tendència a no confiar massa en nosaltres mateixos i a vegades ens replantegem coses que ja estem superant. El moviment independentista té sentit per tot el recorregut fet fins ara i les etapes que estem falcant. Tot això ens ha d'acabar conduint a exercir la nostra sobirania. I pot acabar passant que ens porti a la independència o no ens hi porti. Però en qualsevol cas, hem d'avançar. Portem massa declaracions de sobirania en el Parlament perquè no ens les creiem. No entendria que ara, per falta de confiança o de responsabilitat, això no es fes. Hi ha un sentit final de pes de la història que m'imagino que ha d'acabar condicionant les actituds de tothom, dels partits polítics i dels ciutadans.

L'etapa de les declaracions èpiques és cosa del passat. Ara estem en l'etapa d'execució i, per tant, de crear estructures d'Estat, de dissenyar comissions... Tot això, de vegades, no és tan èpic ni visible com en altres etapes. Però ha de portar-nos a una situació de tempesta política perfecta on la mobilització ciutadana serà de nou clau. Arribarem en un estadi que ja estarem no cooperant amb l'Estat, que caldrà enfrontar-s'hi d'una manera més continuada, a través d'aquests previsibles escenaris gandhians. I caldrà tot el suport de la ciutadania a aquest pas.

Si hem fet bé les coses i hem desenvolupat les estructures d'estat, més el que l'Estat haurà anat produint, hi haurà un punt que aprovarem la llei dita de transitorietat jurídica, amb la qual canviarem de legislació. Just aleshores, per referendar tot el que s'ha fet, proposo que, en lloc d'unes eleccions constituents, fem un referèndum unilateral d'autodeterminació, el 9-N que hauríem d'haver tingut però amb efectes jurídics. Tenim un 48% afirmatiu i, per fer el pas, Europa ens demana el 50%. Dir que també farem un referèndum ens condueix a un escenari de xoc amb l'Estat. Perquè hi hagi una mediació internacional Catalunya ha d'esdevenir una qüestió cabdal per a Europa, un problema.

Això és la neollengua que ja havíem superat. El procés ha tingut algunes virtuts més, que és que començàvem a parlar normals i clars, com un poble adult que aborda si vol la independència o no la vol. A aquestes alçades de la vida i coneixent l'Estat, és absolutament impossible que concedeixi un referèndum. La promesa del referèndum emmascara la realitat i dura cinc minuts perquè, després, en les negociacions, desapareix.

Només a Catalunya tenim drets-a-decidistes. Gent que diu defensar un dret a decidir però no se sap si és per la independència o no ho és i, en qualsevol cas, quin termini té. Això en algun moment s'ha de convertir en deure a decidir. Quan decidirem? I si vol votar que no, cap problema. És un problema de parlar clar.

Si anem cap a escenaris de no cooperació amb l'Estat, és important tenir aquestes organitzacions fortes i transversals, alienes a les operacions polítiques, i realment a l'avantguarda, com sempre han estat. Tindrem el que sapiguem guanyar-nos. Pel que fa a l'11 de Setembre, si ja no estem en una fase de protesta sinó de no cooperació amb l'Estat, hauríem de pensar en un acte que fos aquest exercici de sobirania.

De palesar la fase en què ens trobem. Estem exercint ja la sobirania. Això ens hauria de portar a un altre tipus de concentració. M'han agradat molt algunes propostes per una acció col·lectiva massiva dels catalans en relació amb els refugiats. Una acció en favor dels refugiats podria demostrar que estem en un altre escenari i que volem ser una República que faci les coses diferents de les del Regne d'Espanya.