Giravolts hipnòtics

Ja fa dos jorns que els gegants giravolten per Santa Tecla. I utilitzo aquest verb amb tota la intenció del món. El giravolt és un dels punts de dansa per excel·lència d'aquests personatges, no sols a Tarragona sinó en altres celebracions, com ara la Patum de Berga, les Santes de Mataró –amb el seu emblemàtic Robafaves– o la festa major de l'Arboç. Fa uns mesos l'amic turc Ziya Azazi, coreògraf i ballarí, parlava amb una gestora cultural, Tere Almar. Em deien que havien trobat un paral·lelisme entre els giravolts dels gegants i els dels dervixos giròvags de la Mediterrània musulmana, en què excel·leixen els turcs. La dansa dels dervixos –etimològicament prové del persa darwish: “el que visita portes”– és el ritu més conegut i alhora complex, creat a Konya, Turquia, al segle XIII, per l'ordre religiós del sufisme. L'objectiu del dervix és trobar la bellesa de Déu, amb aquest ball místic relacionat amb el moviment giratori dels planetes i amb la connexió amb l'ésser diví. Giren sobre si mateixos, com els gegants, amb els braços estirats simbolitzant l'ascendència espiritual cap a la veritat, acompanyats per l'amor i alliberats de l'ego. Per a ells dansar és la unió de l'home amb ell mateix, la resta d'éssers humans, el cosmos i el misteri diví. Em pregunto si rere el giravolt dels gegants abillats a la musulmana no s'amaga la voluntat de l'Església cristiana d'assimilar i dominar un ritu que el tràfec cultural i econòmic de la Mediterrània havia dut de port en port, tot aprofitant que el sufisme s'havia estès prèviament des de l'Iraq al segle VIII i des de Bagdad i el Caire al IX, des de l'Iran fins a l'Índia i des del Magrib fins a Anatòlia i l'Al-Àndalus.