Vinyetes sense roba

Tranquils: la foto que il·lustra aquesta contraportada no vol dir que, d'un dia per l'altre, aquest diari hagi esdevingut una mena de rèplica nostrada del rotatiu britànic The Sun, tan amic de les models lleugeres de roba. Vol dir que, ahir, la diva de l'strip art Chiqui Martí va presentar amb una de les seves acrobàtiques performances l'àlbum Chiqui ¡bang! ¡bang!, la primera aventura que protagonitza convertida en heroïna de còmic, i que ha editat Glénat.

No és habitual que en una presentació d'un llibre de ficció hi estigui present el personatge principal i no els autors. En aquest cas va ser així: el seu guionista, l'hiperactiu Hernán Migoya –autor del polèmic llibre de relats Todas putas, però també de la biografia de Chiqui Martí, Piel de ángel– és al Perú, on ara resideix, i el dibuixant César Carpio –fins ara desconegut per aquí– també és al país sud-americà, on va néixer i on s'ha llaurat un prestigi en el terreny de la historieta eròtica.

Tampoc va haver-hi gaire ocasió per trobar-los a faltar, gràcies al xou d'una entregada Martí, que va fer una demostració del seu saber al voltant d'una barra digna d'un espectacle de showgirls de Las Vegas, vestida amb un cenyit vestit de làtex negre –que li va durar poca estona sobre el cos– i amb un fuet de dominatrix com a complement.

Chiqui ¡bang! ¡bang! presenta Martí com una heroïna en la tradició de Modesty Blaise o Barbarella, en una peripècia que combina els aires tarantinians amb la intriga i la farsa política. Si Jessica Rabbit era com era perquè l'havien dibuixada així, el cas de la Chiqui Martí de les vinyetes és el contrari: el personatge és com és perquè la Chiqui Martí de carn i ossos li ha servit de model. Amb algunes llicències: “Jo no tinc aquestes tetes”.

Martí admet que algun passatge del còmic –no precisament els de més sang i fetge– està inspirat en aspectes reals de la seva vida, i que la impressió en veure's dibuixada va ser d'estupefacció: “César Carpio no em coneix personalment, només ha vist fotos meves i algun vídeo, però m'hi reconec absolutament, fins i tot en els gestos”. També manifesta el seu desig que l'àlbum tingui alguna seqüela, en funció de la resposta del públic. A veure si la fan en 3D.