La Mostra s'ha acabat

L'Ajuntament de Mataró i l'Institut de Cultura que en depèn han anunciat que la Mostra de Cinema que des de feia prop de trenta anys se celebrava a la ciutat queda suprimida per sempre. La gent ha quedat tan tranquil·la perquè la majoria es pensava que ja feia anys que havia desaparegut.

Comencem per dir que la Mostra de Cinema no era un festival ni res que s'hi assemblés. Un festival, com el de Venècia o el de Sant Sebastià, és un conclau de crítics que es reuneixen per sortir dient que no hi ha cap pel·lícula de les que veuen que els faci el pes. Aquests crítics passen quinze dies veient cine, que és una activitat passiva que molta gent els envejaria, i en comptes d'estar contents fan com si els haguessin torturat. Són com els crítics de toros: defensen la fiesta a peu i a cavall però sempre veuen els toros coixos i flacos de remos i els diestros com si fossin esquerrans, i sembla que l'última corrida satisfactòria hagués tingut lloc abans de la mort de Manolete. Per mi que els crítics de cine exageren una mica i diuen aquestes coses per fer-se perdonar les vacances pagades i a cos de rei que passen.

Les pel·lícules de la Mostra de Cinema de Mataró agradaven a tothom perquè eren triades a tret segur. Ni estrenes rigoroses ni sorpreses. Els organitzadors veien a Barcelona les pel·lícules de més qualitat, i com que aquestes pel·lícules, pel sol fet de ser de qualitat, no eren projectades als cines comercials de Mataró, eren ofertes totes juntes durant quinze dies del mes d'octubre, que és quan començava la temporada. Com que els cines dels pobles de la comarca del Maresme –els pobles que tenien cine, que només eren dos o tres– tampoc no projectaven mai aquestes pel·lícules, la Mostra de Mataró va arribar a traspassar al seu dia les fronteres ciutadanes i molta gent d'Arenys en amunt i de Vilassar en avall hi feia cap. Jo ho vaig viure de molt a prop i puc dir i assegurar que cada any, quan s'acostava l'octubre, molta gent de Mataró i de fora es posava en contacte amb el comitè organitzador per apressar-lo i preguntar-li els títols que serien oferts. Per afany de justícia haig de dir que l'ànima de la Mostra, l'home que anava amb un fanal al nas perseguint les pel·lícules més presentables i que després elaborava uns programes de mà exhaustius perquè el públic estigués informat del que veuria o acabava de veure, era en Ramon Ramis i Avellí. En Ramon Ramis té a casa seva tantes revistes de cine perfectament classificades, que un dia que els responsables de la Filmoteca les vegin quedaran petits i disminuïts, perquè la seva hemeroteca no és res al costat de la d'en Ramis. No parlo només de Fotogramas o de Dirigido por... Parlo dels Cahiers du Cinéma, de Films and filming i d'aquella rajola mitificada per tots els cinèfils que es diu Positif. Dic que és una rajola perquè els que no som tan cinèfils la trobem una mica espessa.

Tot això que dic pertany als anys esplendorosos de la Mostra de Cinema de Mataró. Un dia en Ramon Ramis ho va deixar córrer, i els nous que se'n van fer càrrec, en comptes de mantenir una Mostra diversificada i equilibrada que fos accessible a gustos i públics diferents o que simplement fos accessible des del punt de vista d'horaris de projecció, van decidir que la Mostra era una festa privada. La van fer a la seva imatge i semblança, van programar les pel·lícules en els dies i a les hores que a ells els convenia més i van editar uns programes que no deien res. L'Ajuntament de Mataró i l'Institut de Cultura que en depèn no han suprimit, doncs, la Mostra de Cinema que tothom recorda, sinó la joguina d'uns quants, la qual, com que era només d'uns quants, la gent es pensava que ja feia anys que havia estat debolida.

Ara: l'Ajuntament de Mataró i l'Institut que dic són responsables de no haver fet res, en els últims anys, per rescatar la Mostra del seu caràcter privat i clandestí. Perquè resulta, senyores i senyors, que en els anys d'esplendor de la Mostra Mataró comptava amb tres o quatre cines cèntrics, un dels quals projectava cine d'art i assaig. Ara, en canvi, Mataró, com tantes altres ciutats, té les sales de cine allà dalt de la muntanya, encaixonades en un centre comercial i oferint una programació de centre comercial: pizzes, hamburgueses amb ceba i roba de Zara. Vull dir amb això que la Mostra de Cinema és avui més necessària que fa trenta anys enrere, que és quan va néixer.

Felicitats a tots. Als que l'han enfonsada i a les instàncies municipals que en comptes de tornar-li el prestigi decideixen que val més tancar.