Sisita Soldevila
Col·leccionista d'art. El museu Can Framis de la Fundació Vila Casas exhibeix una selecció de les seves peces de videoart
“Els diners no són excusa per no col·leccionar art”
Vaig comprar ‘barcelós' quan ningú li feia cas a Barcelona. Vaig intuir la seva força”
A molts col·leccionistes se'ls infla el pit com un gall dindi quan parlen de les seves obres. I si només fos això passarien per sers ostentosos entranyables, però és que quan parpellegen no poden dissimular les marques de la seva avarícia especulativa. A Sisita Soldevila (Barcelona, 1951), en canvi, la sola idea que pugui transmetre una imatge presumptuosa li causa pànic. I no para de relativitzar el valor de la seva immensa –“petita!”, contraresta– col·lecció, que té una mentalitat avançada: està oberta al videoart. Soldevila i el seu marit, Paco Closa, són els propietaris de l'hotel Ámister, a l'Eixample, l'únic del món amb un canal intern dedicat al videoart. I els seus clients, feliços.
Quan va començar la seva dèria col·leccionista?
Tota la vida he tingut una gran curiositat per l'art. Al començament de tot hi ha la meva mare, que és qui em va contagiar l'anhel de col·leccionar.
Pintura catalana del XIX i principi del XX, m'imagino.
Sí. Amb el meu marit, quan érem nòvios, compràvem dibuixos. Alguns me'ls he acabat venent, d'altres encara els tinc.
I com es fa el salt tan brutal al videoart?
No hi ha cap salt. Una col·lecció està feta d'enamoraments i de l'evolució que experimenta un mateix. Et vas deixant portar.
Quin va ser el primer vídeo que va comprar?
Una peça de Peter Campus, el 1999, a Arco. Jo llavors no sabia ni qui era... Però era una obra magnètica que connectava amb el meu món. El videoart és una disciplina molt jove, i a la vegada també molt antiga: va néixer a mitjan cinquanta, però li ha costat tenir visibilitat. Després, quan es va crear Loop, m'hi vaig entregar totalment.
Quin és el principal criteri que el guia a comprar un vídeo?
L'estètica. Detesto les coses ofensives i escatològiques. Per entendre'ns: no m'agraden les porqueries encara que estiguin molt ben fetes. Em deixo aconsellar, però m'agrada descobrir per mi mateixa la feina que fa l'artista. Què el mou a fer aquella obra. I sempre que puc el vull conèixer.
Coneix Bill Biola?
Quan la Generalitat li va entregar el Premi Internacional Catalunya, sí, vam estar parlant una estona. És encantador. M'apassiona tractar amb els artistes. Fa poc, m'he fet amiga de l'Eulàlia Valldosera. Li vaig demanar que creés un vídeo pensat per als clients del nostre hotel. Ha fet una peça meravellosa que aviat projectarem al sostre del restaurant.
Rafael Tous em va comentar que mai no s'ha venut ni una sola obra de la seva col·lecció.
Jo tinc una altra manera de veure-ho. Hi ha artistes que cauen amb el temps. Vull dir que es queden estancats, que no progressen. Si em deceben, em venc el que en el seu dia els vaig comprar. Bé, d'alguna manera o altra m'he de finançar les futures compres! Si no, m'arruïnaria! I no m'interessa tenir una col·lecció morta. La vull viva.
Però segur que hi ha una obra que mai, passi el que passi, no es traurà de sobre.
Tinc un Saura d'un expressionisme abstracte pur que no puc deixar de mirar. Hi veig l'artista creant-lo.
Ha comprat mai una obra pensant en el rendiment que li pot treure al cap d'uns anys?
Mai. Però el que no puc amagar és que moltes de les obres que vaig comprar en el seu moment per un molt bon preu ara valen molts i molts més diners. Jo comprava barcelós quan ningú li feia cas a Barcelona. T'estic parlant dels anys vuitanta. Deien que si estava boig. Però jo vaig intuir que tenia una força suprema. I aquí està.
Com animaria la gent jove a entrar en el món del col·leccionisme? És indispensable tenir un alt poder adquisitiu?
Als joves els diria que el gust i les ganes de cultivar el gust són gratis. I que hi ha artistes emergents fantàstics a preus ridículs. I que si volen una obra d'un dels grans, els gravats són molt assequibles. Els diners no són excusa per no col·leccionar.