La mort de l'escolà

“A Girona m'enamora, tothom plora d'ahir ençà: a la Creu, creuant Migdia, enterraren l'escolà”.

Tenia setanta anys i, tot i fer cara de salut i participar els estius en les nits alegres de la Costa Brava, i durant la resta de l'any anar de copes a la sala de festes pròpia del carrer Ciutadans, i assistir a les alegres tertúlies que tenien lloc en els soterranis de casa seva, a la cruïlla dels carrers de la Creu i Migdia, feia temps que estava malalta. El seu aspecte fornit, ostentós, de búnquer formigonat, aparentment indestructible, enganyava. La malaltia treballava per dintre, corsecant-la i condemnant-la a una fi tràgica.

Els que la tractaven de prop diuen que no ha tingut els metges més convenients i que aquí potser l'haurien salvada. Tossuts, varen traslladar-la a una clínica barcelonina i corre la veu que l'han ajudada a morir. Ho va fer ben sola. Bé: una infermera de torn de nit veié que se n'anava i l'assistí en el traspàs. Ella li cercà la mà i anava dient: “Les auditories! El Banc Gros! Els crèdits tururut! El favoritisme! Els falsos amics! Cabassades de cultura! Festes d'estiu i sopars! Per què, per què? Què he fet?”, cridà fins a apagar-se com un ciri. A Girona hi ha la creença que el nivell mèdic de Barcelona és més alt: les minutes si que ho són. El que no et curin al carrer Juli Garreta i al Trueta... La infermera, que no entengué res, va necessitar ajuda perquè li deixés anar la mà. S'aferrava a la vida!

L'austera cerimònia de comiat va semblar la d'un indigent. Ni panegíric, ni paraules amigues, ni flors, ni recordatoris, ni llibre de firmes, ni aigua beneïda, ni res. Sols es va donar protagonisme al canvi de la làpida, deixant per sempre la morta en l'anonimat. En Pere, l'amant que més l'ha estimada, contemplà la cerimònia al recer discret d'un arbre proper. Unes llàgrimes sinceres li corrien cara avall. “Adéu, amiga!”, deia acomiadant-la. L'Aleix, un arbre més avall, contemplava el trist sepeli. Què hi pot haver que ell no tingui gravat en el seu disc dur cerebral? Monument a la discreció, els infractors poden dormir tranquils. Potser el llapis de memòria reposa en algun fondal del cap de Creus!

L'últim amant, superat pels esdeveniments, no sap per on l'hi peten. No sap si es viudo, si l'aparellaran, o si serà cap de cafè i tallats. El comiat va ser trist, a la italiana. Ni un dels amants que la van fruir, ni cap dels que van abusar de la seva prodigalitat, alliberats per una interpretació judicial teatral perfecta, van assistir-hi: sols la gent dels mitjans i la funerària. Els curiosos s'aturaven només un moment. “És un enterrament”, va comentar un jubilat sabut. “En un lloc com aquest, havia de ser algú important!”, va dir un altre. Van preguntar a un que manava, amb cara de barceloní: “Escolti! El mort potser era un general, o un bisbe?”I aquest els digué, sorneguer: “Oh, no! Era un escolà!”. Aparedar història és trist, i els mitjans, havent vist prou clar l'afer, en una cafeteria propera van intercanviar setanta anys d'història de Girona per un tallat. Una fi wagneriana sense orquestra!