Retard a l'escola

Dilluns passat, a l'hora d'anar a buscar la meva filla a l'escola, ho vaig fer amb un retard de 17 minuts, exactament. És a dir; no vaig ser puntual… no. Em vaig adormir. El motiu: suposo que el factor causant fou el fet d'haver passat la nit anterior desvetllada tenint cura del meu fill de sis mesos, que no podia dormir perquè tenia febre. A la tarda, gairebé a les 16 h, amb la feina enllestida i el meu petit que descansava, necessitava reposar forces. El despertador sonà a les 16.30, i jo, inconscientment, en un reflex automàtic, el vaig apagar. Devia de passar això. Quan arribo, al mig del pati amb la meva filla, m'hi espera una seva professora. M'hi acosto. “Perdona, perdona; m'he adormit!", li dic. Ella em diu: “Que no torni a passar”, i jo: “Jo ara arribo tard…”. I ella: “Intenta no adormir-te”. Em va deixar amb les paraules a la boca i va fugir com una ànima enduta pel diable.

Sento que arribessis tard per culpa meva, la teva incomoditat, la teva angoixa, però el que no entenc és el teu comportament tan sobri, tan ferm! Tampoc entenc la teva actitud envers la mirada d'una nena que presencia com actua amb tanta intolerància una docent. No entenc la teva actitud per aquest fet, involuntari, per part meva, òbviament, i que hi donis la importància que no ha de tenir.

La teva intolerància vulnera aquesta mare que s'ha sentit avergonyida davant d'una filla, que per sort quan vam entrar al cotxe em va fer un petó i em va acaronar, i em va dir que el que no entén és com la que fou tutora seva l'any passat els involucrava des de la seva supèrbia més autoritària valors com el respecte; sí… això em va dir la meva filla. Sabeu què? Crec que ni es va qüestionar prèviament si m'havia passat alguna cosa desagradable, com ara que hagués tingut un accident irreversible –gràcies a Déu que no– i que el retard hagués estat etern; que mai no hagués arribat. Penso que la seva actitud era ja premeditada.