Compres amb nocturnitat i traïdoria

Desembre és caga tió i gallines amb sabates i galls amb sabatons. Però desembre és, també, el mes en què els adults sentim de sobte unes ganes irrefrenables de fer coses de nens. És per la nostàlgia de quan el Nadal era una excusa per deixar-se enganyar, de quan érem un element passiu, i rebíem i rebíem i no donàvem res, perquè vivíem en la foscor més clara. Quan encara ningú no ens havia aixafat la guitarra parlant-nos de Plató i d'uns senyors que viuen en una caverna admirant l'ombra del foc, pensant-se que allò, aquelles ombres són la vida, perdent-se la vida. Ara que fa temps que hem deixat la caverna, quan arriba Nadal voldríem tornar-hi, però la veritat és aquesta: un pot no saber, però quan ja sap, ja no pot fer veure que no sap. Tot i això, els adults, quan arriba Nadal, insistim a connectar amb els anys, tan feliços, del no saber i per això ens permetem una regressió a la infància.

Dijous passat es va celebrar la primera Shopping Night a Barcelona. Per què se l'ha batejat amb un nom en anglès i no en català és una cosa que desconec, però que puc intuir: queda molt més fashion, vull dir, cool, vull dir, modern, que no pas Nit de Compres o de Botigues. Tot plegat per parlar d'un esdeveniment que consisteix a obrir algunes botigues del passeig de Gràcia fins a mitjanit. L'experiment, o un de molt semblant, ja s'havia fet a altres ciutats europees, sempre amb èxit. Quan escric aquesta crònica encara no hi ha dades econòmiques, no sabem si s'ha aconseguit esperonar el comerç nadalenc després d'un novembre desastrós. Però el que es veia des de fora no semblava gent comprant, sinó més aviat molts adults, centenars, experimentant un retorn a la infància. Cues per comprar núvols roses de cotó de sucre, com els de les fires de barri; grups de noies emocionades com quan fa anys els pares ens deixaven sortir fins a les deu; homes drets i fets amb globus de formes d'animals; caldo de la Carme Ruscalleda; botigues d'estocs de Custo; dinner at Tiffany's; copes de cava a Mango. I encara més: jazz al carrer (els músics embotits en bufandes i colls alts, el pianista amb les mans enfundades en guants), models als aparadors, enllumenat en forma de làmpada d'aranya, o d'àncora de vaixell, encara no ho sé del cert, creuant el passeig de Gràcia.

No és de cap manera atzarós que els organitzadors hagin escollit aquest carrer de Barcelona per fer l'experiment. Si bé és cert que no és el carrer de compres més car de la ciutat, sí que és el més prestigiós. I això ja els anava bé, perquè el prestigi va de la mà d'allò que van voler transmetre: que el passejant se sentís formar part d'un club exclusiu –el carnet de compres per poder accedir a alguns recintes o participar en sortejos, les entrades de les botigues personalitzades a la manera de l'accés a la zona VIP d'una discoteca de moda, o les festes privades en hotels que acabaven amb el toc urbà i xic de la xocolata amb xurros–. Tot plegat enviava, de fet, un missatge confús. Mentre passejava pel carrer, la gent es permetia el luxe de tornar a ser nens: tafanejava i reia i ballava. Però entrar a una botiga volia dir tornar a créixer i fer-li el joc a la cara més corrosiva del Nadal: de sobte, la gran majoria adulterava el gest per encaixar entre el vellut negre de zona VIP, els flaixos, les showrooms i els còctels. Així és com arriba el desembre congelat a Barcelona.