Masculins i femenins (2)

Els llegums / las legumbres

El substantiu llegum és masculí, mentres que el seu equivalent castellà, legumbre, és femení. Estos vocables s'acostumen a usar en plural, per tant hem de dir sempre, quan parlem valencià, els llegums, i quan parlem en castellà, las legumbres.

El compte / la cuenta

La paraula compte, en valencià, pertany al gènere gramatical masculí mentres que, pel contrari, l'equivalent castellà d'aquest nom, cuenta, és del gènere femení. En el cas que ens ocupa no hi ha cap problema. Els valencians, sempre que usem la paraula compte —que s'ha de pronunciar conte i que sovint pronunciem, indegudament, «cónter»—, ho fem correctament. Per exemple, en acabar de dinar en un restaurant, li direm al cambrer: «duga'm el compte, faça el favor». Mai hi ha hagut ningú, que jo sàpia, que haja usat el nom compte en gènere femení. I així hem de continuar fent-ho sempre.

El marge / la margen, el margen

En castellà, el substantiu margen pot emprar-se indistintament en masculí o en femení, mentres que en valencià no es dona mai esta ambigüitat. La paraula valenciana marge és sempre del gènere gramatical masculí. En castellà es pot dir el margen de un río o la margen de un río i les dues variants es consideren correctes en la llengua castellana culta, però en valencià només podem dir el marge d'un riu. És molt coneguda i emprada l'expressió fotut i arrimat al marge que usem per a indicar que estem malament, que tenim problemes de salut, econòmics o de qualsevol altre tipus. I per acabar només em falta afegir que el plural de marge pot ser màrgens o marges. La forma «màrgens» és la clàssica, la que s'usava en l'edat mitjana i que els valencians ens hem transmés des d'aleshores ençà, de generació en generació, fins al dia de hui. És la forma tradicional valenciana, la que podem oir com a forma viva en les places i carrers dels nostres pobles i ciutats i, també, la que conserva la n etimològica. La forma marges també és normativa, però considere que els valencians hem de ser fidels a la nostra forma tradicional i hem de dir i escriure sempre màrgens.

La llapissera / el lapicero

Els valencians, per a denominar l'eina que s'usa per a escriure i dibuixar, format per una barreta cilíndrica o prismàtica de fusta que conté en l'interior una mina de grafit o d'altres substàncies capaces de ratllar, el cap de la qual es talla en forma de punta a fi que quede al descobert la mina, usem els noms de llapis i llapissera. El segon, molt usat i molt popular, és sempre del gènere femení, mentres que el seu equivalent castellà, lapicero, és masculí.

El pendent / la pendiente i l'arracada / el pendiente

El substantiu valencià pendent, amb el significat d'inclinació d'una superfície, és sempre masculí, mentres que el seu equivalent castellà, pendiente, és femení. Així direm el pendent d'una teulada i no la pendent d'una teulada.

En castellà la paraula pendiente té un altre significat completament diferent. El de «joia o objecte de bijuteria que es penja dels peçons de les orelles com a adornament» i en esta accepció és del gènere masculí. Però eixe ornament en valencià s'anomena arracada i és femení. Per consegüent no hem de dir mai els pendientes sinó les arracades. Dir els pendientes (o el vulgarisme els «penientes») és un castellanisme inadmissible i innecessari que hem de combatre decididament.

El dot / la dote

L'aportació en bens materials (roba, joies, mobles, immobles, diners, etc.) que fa l'esposa al matrimoni, en valencià s'anomena el dot i és del gènere masculí, mentres que el seu equivalent castellà, la dote, és femení. El fet que aquest vocable no siga hui en dia d'ús tan habitual com ho era antigament fa que determinades persones vacil·len. Hem de tindre ben clar que esta paraula, en valencià, és sempre del gènere masculí.

El deute / la deuda

El substantiu deute, en valencià, pertany al gènere gramatical masculí mentres que, pel contrari, l'equivalent castellà d'aquesta paraula, deuda, és del gènere femení. En aquest cas, afortunadament, no tenim cap problema. Els valencians, sempre hem usat i continuem usant el vocable deute de la manera correcta, és a dir, en masculí. Recordem que els valencians, quan volem magnificar la lletjor d'algú, diem que és lleig com un deute (també podem dir: com un dimoni, com un ferrús o com un pecat), expressions que equivalen a les castellanes más feo que Picio i más feo que el sargento de Utrera.

La imperdible / el imperdible

L'agulla que s'empra per a subjectar la roba, els cabells, etc., i que, una volta clavada, es fica la punta en una cavitat que hi ha a l'altre extrem, quedant l'agulla tancada, s'anomena en valencià agulla imperdible o simplement imperdible, com en castellà, perquè és quasi impossible que es desenganxe accidentalment i es perda. Però cal aclarir que el substantiu imperdible, en valencià, és del gènere femení perquè és una reducció de l'expressió «agulla imperdible», amb pèrdua del substantiu agulla, que és femení, i substantivització de l'adjectiu imperdible, mentres que eixe vocable en castellà és masculí perquè és una reducció de l'expressió «alfiler imperdible» i és, per tant, del mateix gènere que el nom alfiler, que és masculí. Alguns diccionaris admeten que el substantiu imperdible en valencià pot ser masculí, però admetre això és admetre un castellanisme innecessari i gratuït. Esta agulla, a Alcoi s'anomena agulla de gafa i a la Plana de Castelló agulla passadora. És convenient que els valencians usem més estes denominacions genuïnament nostres, creades per l'enginy del nostre poble.

La taüt / el ataúd

Amb la paraula taüt designem la caixa, generalment de fusta, que s'empra per a soterrar una persona. Cal aclarir que la paraula taüt, en valencià, és i ha sigut sempre del gènere femení. Com que a Catalunya usen eixa paraula en masculí, Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana, va introduir la paraula únicament com a masculina i amb eixe gènere apareix en quasi tots els diccionaris. Encara sort que el Diccionari Català-Valencià-Balear diu clarament, en l'entrada taüt, que aquesta paraula és femenina. I al final de l'entrada trobem la nota explicativa següent: «Gènere: sembla que en algun lloc s'usa taüt com a masculí, i aquest és el gènere que Fabra Dicc. Gen. li atribueix; però tant en els documents antics autèntics com en els pobles valencians i eivissencs on hem sentit usar vulgarment aquest mot, l'hem sentit com a femení, i els seus derivats intensius són taüteta i taütota.»

En canvi, la paraula equivalent castellana, ataúd, és del gènere masculí.

Verd, verda / verde

.Altres adjectius qualificatius. Els adjectius qualificatius concorden en gènere i nombre amb el substantiu al qual qualifiquen. Açò no obstant, hi han alguns adjectius que en valencià concorden en gènere amb el nom, mentres que els seus equivalents castellans presenten una forma invariable. És el cas de l'adjectiu verd.