Gossos per a una vida millor

La Carla sempre deia que tenia moltes ganes de ser gran per poder viure envoltada d'un munt de gossos golden retriever. Va morir l'any passat amb tretze anys d'una derivació de grip A, i aquest any els seus pares han agafat al vol el seu desig i han creat la Fundació Carla Bellmunt, que s'encarrega d'oferir gossos d'assistència molt ben entrenats a nens amb trastorns de comunicació, socialització i conducta. De gossos, i d'ensinistraments, n'hi ha de molts tipus. Els gossos que assisteixen casos d'epilèpsia o diabetis, per exemple, estan entrenats per avisar els adults quan els nens estan a punt de tenir un atac.

Per a nens amb discapacitat física hi ha gossos que ajuden amb tasques senzilles, com obrir i tancar llums, agafar coses de terra o tirar de la cadira de rodes. Hi ha gossos també per a casos d'autisme, perquè els nens se sentin més segurs, estableixin rutines amb ell, millorin la comunicació i s'evitin fugides o conductes perilloses. Per últim, hi ha els gossos guia i els gossos senyal: els primers són un instrument de mobilitat per a nens amb discapacitat visual o sordcecs, i els segons avisen de qualsevol senyal auditiu per a nens amb discapacitat auditiva. Tot això es pot fer gràcies a la col·laboració estreta de la fundació amb el Centre de Teràpies Assistides amb Cans (CTAC), amb seu a Sitges, que s'encarrega tant d'ensinistrar els gossos com de formar professionals de l'ensinistrament caní. Gràcies al vincle afectiu que s'estableix amb aquests animals, molts nens malalts milloren la qualitat de vida –i de les famílies– i aconsegueixen més independència i una millor integració en la societat.

No cal dir que perquè tot això funcioni cal ajuda econòmica de gent desinteressada que conegui la fundació i s'engresqui amb el projecte. I que cal també la màxima difusió. Però més enllà dels diners o de la crida, des de la fundació demanen un altre tipus d'ajuda, també: en forma de famílies d'acollida. Adoptar un cadell de golden retriever durant un any per tal de socialitzar-lo i fer-lo apte per ser un futur gos d'assistència. Això comporta obligacions durant un any, però també moltes gratificacions per a les famílies d'adopció. N'hi ha que ja s'han animat. Alguns dels cadells han anat a parar a cases d'amics de la Carla. I aquesta és la rúbrica del projecte: quan la Carla va morir, va ser molt difícil explicar-ho als amics i als companys. Els nens tenen una aproximació a la mort –si és que en tenen– només intel·lectual i gairebé sempre relacionada amb les persones grans o amb nens que viuen en altres països i que moren de coses que no tenen res a veure amb ells. Explicar aquesta mort als seus amics de tretze anys va implicar ensenyar-los, potser massa d'hora, que els adults no tenim explicació a totes les coses que passen i que de vegades la ràbia i la impotència, encara que compartida, ens fa sentir molt sols. Un dels companys de classe de la Carla, quan va accedir a adoptar el gos, va dir que fent-ho sentia que feia també alguna cosa per ella. Per això la fundació és tan important: perquè no només perpetuarà el record de la Carla a través d'allò que més li agradava, no només farà del món un lloc una mica millor, sinó que ajudarà els amics de la Carla, nens de la seva edat, a seguir fent coses per ella i a trobar sentit a una càrrega tan feixuga.