Crítica
cançó
Venerable Krahe
Va coix d'una cama per culpa d'un accident domèstic i des de començament d'any no el deixen fumar per llei. Malgrat tot, Javier Krahe no ha perdut facultats. El cantautor madrileny s'ha convertit en un fix del Barnasants, on acostuma a fer l'única sortida que fa a Barcelona per temporada. Passen els anys, cauen les edicions, es lesiona, el castiguen a aspirar aire pur, però Krahe segueix sent el gran Krahe de sempre.
La diferència entre l'actuació de l'altre dia i la dels anys anteriors és que aquest cop venia amb un pom d'onze noves cançons que ha gravat en un disc, Toser y cantar, que va inclòs dins d'un llibre, De mil amores. Acompanyat de tres músics (hem vist cares noves entre ells), el mestre de la ironia musicada va anar alternant peces noves com ara Las musarañas amb clàssics del seu repertori com ara Como Ulises. La gràcia de Krahe és que no canta. Només ho fa veure. Però aquest és un secret que només saben els seus fidels seguidors. Ell explica històries escrites sense complexos, riques en sarcasme i sornegueria. Lletres escrites a mà amb les quals tothom es pot sentir identificat, perquè no deixen de ser veritables caricatures de la quotidianitat. Retalls de vida enfocats a través d'una lent distorsionada. Veure cantar Krahe és com posar-se davant d'un dels miralls del Tibidabo. Distorsionen i fan gràcia, però per això no amaguen la realitat.