Les cases barates

Les condicions de vida precàries de la classe treballadora durant el final del segle XIX, generades per la industrialització, i l'èxode del camp cap les ciutats, va anar creant el que es va anomenar la “qüestió social”. Poc a poc, però, els governs van anar buscant mesures per pal·liar la situació —sota la pressió reivindicativa— en allò que afectava a les condicions de treball i a les de vida. Dins d'eixe marc, al 1911 —fa cent anys ara—, es dictà la llei de “ cases barates”.

Un dels aspectes en el que manifestà el reformisme social fou el de la vivenda. Així, la normes sobre les cases barates, va nàixer per tal de “ millorar les condicions físiques de vida de les classes treballadores, augmentant la seua vitalitat i per tant la seua producció, convertint en propietaris a milers de famílies...”. Es tractava d'una reforma paternalista, com podeu concloure.

A Espanya l' institut de Reformes Socials creat durant el 1903, impulsà una legislació, tendent a fer vivendes barates i higièniques, pels obrers, promulgant-ne, com ja s'ha dit, la primera llei de cases barates, a les que seguirien normes, com serien la de 1921, o la de cases econòmiques de 1925. Posteriorment, abans de la guerra civil, es va ampliar la concepció proteccionista cap a les classes mitjanes, com a conseqüència de noves concepcions arquitectòniques i socials.

Els grups de cases barates es van anat construint a les perifèries de les ciutats, de vegades com colònies o grups. Mes tard , especialment a partir de la primera guerra mundial, es van anar configurant als nuclis dels nous espais urbans o eixamples, dirigides, per tant, a un espectre social més ample cas de la Finca Roja, o el xalets dels periodistes —els poquets que resten-— a la ciutat de València.

A Alcoi, des de molt aviat, es va tractar el tema de la vivenda obrera, i es creà una comissió municipal per estudiar la qüestió a meitat del segle XIX. Hui resten les cases Roges o del Retir Obrer o les Casetes dels Socialistes, obra del mateix arquitecte de la Finca Roja de la ciutat de València, Enric Viedma, impulsor d'un estil nascut a l'escola d'Amsterdam, caracteritzat per l'ús del taulell roig, entre altres elements.

A Xàtiva, també, existeixen diversos grups de cases barates, el cas més significatiu és correspondria al grup “La Murta”. A la resta del territori valencià, podem trobar, més manifestacions significatives d 'aquest patrimoni immobiliari o històric de valor, des de diverses vessants, tant l'urbanística, com des del punt de mira social.

Estaríem, doncs, si hi haguera voluntat, en condicions de salvar i protegir, una part del nostre llegat històric, alhora testimoni del progrés en quant a l'habitatge modern.