L'Uni, 18 anys després

Girona torna al mapa del bàsquet femení estatal amb el seu club més jove

És l'hereu del CREFF, La Casera-Adepaf i el GEiEG, l'últim que va jugar a primera divisió

TONI ROMERO - Girona / Badajoz

Han hagut de passar 18 anys des que el GEiEG va perdre la categoria que havia aconseguit un any abans en una hàbil maniobra federativa destinada a premiar el talent, el treball i l'aptitud d'aquell memorable equip campió estatal juvenil a Salt (1990). Divuit anys sense equip gironí en la màxima categoria femenina és el màxim període d'absència des que es va crear la primera divisió femenina (i les seves variants nominals posteriors), una sequera a la qual ahir va posar fi l'Argon Uni Girona amb l'esperança –i amb més arguments econòmics que els del GEiEG del 1990/91, tot s'ha de dir– que el seu pas per la Lliga Femenina no sigui tan efímer.

L'ascens va arribar ahir en la tercera temporada en la Lliga Femenina 2 i en la segona fase d'ascens consecutiva. En certa manera va esborrar de la memòria l'anguniós desenllaç de fa un any a Santiago: un triple del Sóller va forçar una pròrroga que les gironines van perdre.

Quatre anys de vida.

L'Uni Girona és un club sorgit de la idea d'aglutinar els recursos dels principals clubs gironins femenins per arribar tan amunt com sigui possible. Es va intentar –sense gaire èxit– amb la Unió Gironina (masculí) i l'Uni Girona va ser la versió femenina. Tot i que el club es va crear el 2005, va aprofitar el millor del Santa Eugènia (CESET) i del Vedruna –que havia arribat a tenir un equip a Primera B femenina– i la temporada 2005/06 va jugar a Copa Catalunya femenina. En la següent (2006/07), amb el patrocini de Don Piso, va obtenir una plaça a Lliga Femenina 2. Després d'un primer any de tempteig, resolt sense problemes, en el segon van arribar fitxatges de nivell i la primera fase d'ascens. Ni la crisi immobiliària ha pogut aturar el club, que ha configurat una plantilla amb joc interior de Lliga Femenina (Oliveira, Traore i el reforç de Skrabalova) i un perímetre amb experiència (Lara) i amb tres jugadores internacionals en totes les categories (Xargay, Carbó i Sinyol) encara en plena progressió i lluny del seu sostre. Tot en mans d'una entrenadora, Anna Caula, de dilatada trajectòria en tots els nivells, però en l'elit. I ha sortit bé.

Els nous reptes.

L'equip a Lliga Femenina planteja noves necessitats: tenir una plantilla amb rotacions de més qualitat, adaptar el pressupost a la nova categoria, dotar el club d'una mínima estructura professional que ara no té i aconseguir que el bàsquet femení sigui un motor d'afició com ho va ser en la dècada dels vuitanta La Casera i l'Adepaf a Figueres.

El club va sorgir de la unió del CESET i el Vedruna, ara fa quatre anys

Tres precedents de perfil molt diferent

El primer equip gironí que va disputar la màxima competició femenina va ser el CREFF (Centre Recreatiu d'Educació Física Femenina). El nom no fa la cosa, però sí que és clarament evocador de la dictadura franquista. Era la manera que tenien les estudiantes (majoritàriament de Magisteri) de fer esport a un nivell. Parlem –és només un exemple–, de les germanes Vilagran i d'Àngel Brea com a entrenador. Allò es va acabar el 1976, l'any següent a la mort del dictador. Mentrestant, a Figueres hi havia un entrenador, de nom Rafael Mora, que havia agafat un grup de noietes i els havia implantat al cervell el xip de l'esforç sense límits. Així, un equip figuerenc (de nom La Casera) format per alt-empordaneses va pujar a primera divisió l'any 1980 i s'hi va mantenir fins al juny del 1989, quan continuava sent un equip de Figueres (de nom Adepaf des del 1981) però amb jugadores d'aquí i d'allà, perquè els referents –Anna Junyer i Roser Llop, bàsicament– eren tan bones que van durar quatre dies i van ser professionals en els millors equips de l'Estat. Malgrat que l'Adepaf no va renunciar mai a tenir jugadores professionals, no va poder mantenir la categoria. Un any més tard, la història fundacional es repetia. A Girona hi havia un entrenador, de nom Pepe Rodríguez, que havia preparat un grup de noies per fer un bàsquet total. El resultat va ser un títol estatal juvenil i una plaça a Lliga Femenina que el club i la federació es van saber treballar. Però aquí va imposar-se la filosofia no professional del GEiEG i, amb un equip de noies de 19 anys (foto) irrepetible però inexpert –Buil i Ventura eren els seus màxims exponents– i acompanyat només d'una estrangera (la sèrbia Slijepcevic) quan tots els equips en tenien dues; no hi havia lloc per al miracle. Sílvia Font va dimitir, Buil es va lesionar i les dues úniques victòries en tot el curs deixen clar que l'amateurisme no tenia lloc a LLF.