Una inoportuna comparació
Benvolgut amic:
Acabo de llegir el teu article publicat avui dia 10 de març amb el títol de “Vives i Boadella a Madrid”. I d'antuvi he de manifestar-te que m'ha produït una gran tristesa per qüestions de fons i de forma.
De fons perquè defenses una posició que, des del coneixement profund del tema que tinc, només puc qualificar de frívola i de mancada de rigor. Tristesa pels molts que poden sentir-se ofesos per la consideració que et mereix Boadella; i aquí hi van tant companys de professió seva –està molt i molt ben documentat–, com meva que va ser durant molts anys –periodista teatral i crític–: el mateix crític de l'Avui va ser, ell sí, proscrit per Boadella d'una estrena de l'espectacle Els virtuosos de Fontaineblau, en una interpretació molt sui generis del concepte llibertat d'expressió, com aquell qui diu quatre dies després que molts de la família teatral catalana s'haguessin jugat per la seva llibertat, d'expressió i personal, energies i fins i tot alguns el tipus.
Tristesa finalment per la molt estimable figura del mateix Amadeu Vives, a qui has posat en un sac que de cap de les maneres li pertoca. I tristesa de forma perquè el teu article mostra un insistit deix d'autoinculpació –de Catalunya, és clar–, que no resulta de cap de les maneres acceptable.
Igualar en el concepte “proscrit” Vives i Boadella –en el cas de Flotats ja hi estaria més d'acord– constitueix un error absolut. Bàsicament perquè les causes del seu abandó de Catalunya van tenir unes formes radicalment diferents. A Vives ningú no el va proscriure; simplement va anar a desenvolupar el seu ofici allà on hi havia les millors condicions per fer-ho, però sense mai no fer cap retret a Catalunya i ni deixar cap rastre d'enemistat i fregadís afectiu; tot el contrari. Molt tot el contrari, cal que quedi ben clar.
I, per tant, de forma totalment oposada a Boadella, que tampoc ningú no va proscriure; com Vives va anar allà on podia desenrotllar de la millor manera la seva feina; de la seva manera, és clar, però deixant el rastre d'un reguitzell d'actuacions èticament més que discutibles –te'n podria explicar un pou, benvolgut amic–, amb la inevitable conseqüència d'un rosari de víctimes. El mateix conseller Mascarell te'n podria informar. Alhora encenent el sofre d'un declarat odi al seu país, que només cal comprovar a les hemeroteques.
No, amic Sobrequés, a Boadella ningú no l'ha proscrit: l'ha proscrit una teranyina d'inconseqüències ètiques personals massa espessa i entortolligada i de molt difícil retorn. Oimés, és clar, si ara per ara ell no ha manifestat cap mena d'interès en el compte enrere. Proposar com apuntes que la reconciliació s'origini aquí, o des d'aquí, per una part suposa acceptar uns mínims de culpabilitat que no corresponen de cap de les maneres. I al mateix temps comportaria revifar massa llagues doloroses que encara nafren molts cossos honestos de la professió i de la nostra societat. I que quedi clar; això no té res a veure amb el fet d'impedir que l'espectacle de què parles sigui gaudit a Catalunya, si tal com indiques té les moltes virtuts que hi has trobat. I, tampoc, admet, per diametralment oposat, comparar la situació amb les aventures dels que en el tardofranquisme havíem d'anar a Ceret o Perpinyà per veure meravelles com El gran dictador, de Chaplin, o San Michele aveva un gallo, dels germans Taviani. Compte amb el recurs a la demagògia, matèria en la qual el nostre protagonista és un mestre consumat.