Economia

DE MEMÒRIA

La gran enciclopèdia catalana

La modernitat havia d'ésser, també, visual. L'Enciclopèdia seria de disseny. Es presentava en 3 columnes, amb fotografies en color, amb mapes sintètics i temàtics, arbres, gràfics, quadres. No es podria dir, però, que “el mitjà és el missatge”, car, en aquell cas, el missatge era el més important

La fabricació dels 15 volums de la Gran Enciclopèdia Catalana iniciada per Edicions 62 el 1965 va ésser definida el 1980 com “una aventura intel·lectual i empresarial de llarg abast”. Poques vegades una definició és tan exacta, i tan duradora.

El que sorprèn més d'entrada és que els protagonistes d'aquesta aventura foren Max Canher i García, un jove químic (29 anys!, nascut prop de Bonn) fill d'un fabricant alemany de pintures, i Enric Lluch i Martín, un xic més gran (37 anys, nascut a Barcelona), llicenciat en lletres, decantat cap a la geografia, fill d'un taller de confecció de cinturons i corretges. Com que eren massa joves, van pensar que l'enciclopèdia l'havia de dirigir algú més gran. Van pensar en el filòleg Jordi Carbonell (41 anys).

La següent sorpresa és l'èxit rapidíssim d'una obra que havia de partir, en molts aspectes, de zero. Primer, perquè es proposaven fer una enciclopèdia en català: el 1965 (i des del 1939) la llengua catalana no s'ensenyava a l'escola, no era als quioscos, ni a la ràdio, ni al cinema, ni a l'administració. Per tant, escriure i llegir en català no era fàcil. Segon, perquè es volia fer una enciclopèdia moderna, on, per exemple, es donés “una importància proporcionalment superior als temes científics”. O, un altre exemple, que en el cas de la biologia es fugís de “l'habitual enfocament antropocèntric”, donant pes al món vegetal i al món animal. Tercer. Com totes les enciclopèdies, aquesta funcionaria per “cercles concèntrics”. Però, ara, el centre seria Barcelona-València-Palma-Perpinyà. No seria, doncs, París (Larousse), la línia Barcelona-Madrid-Amèrica (Espasa), Mèxic (UTEHA) o l'eix Edimburg-Londres-Xicago (Britannica). Això significava que calia reescriure bona part dels articles parlant d'economia, política i societat de les enciclopèdies de les cultures veïnes a la catalana, que se centraven en autopresentacions de les seves realitats (i, sovint, oblidaven, negaven o fagocitaven els personatges, les empreses i les institucions dels Països Catalans). I tot això calia fer-ho lluitant dia a dia amb la censura.

La modernitat havia d'ésser, també, visual. L'Enciclopèdia seria de disseny. Es presentava en 3 columnes, amb fotografies en color, amb mapes sintètics i temàtics, arbres, gràfics, quadres. No es podria dir, però, que “el mitjà és el missatge”, car, en aquell cas, el missatge era el més important.

Quin era el missatge? En poques paraules, “un altre país és possible”. I “aquest país és un país del món”. Amb un gran interès dels equips directius de l'Enciclopèdia, des del volum 1, per les col·laboracions d'enginyers (com Lluís Marquet o Jordi Bosser), científics (Antoni Prevosti, Ramon Folch, Oriol de Bolòs), tecnòlegs (Domènec Aguilar, Damià Casanova, Ramon Clotet), economistes (Ernest Lluch, Jordi Estrada, Rafael Tasis), sociòlegs (Salvador Giner, Jordi Borja). I també, l'interès per la història moderna (Eulàlia Duran, Victor Ferro, Eva Serra, Pere Jofre).

En pocs anys, l'empresa de l'Enciclopèdia va generar feina -a temps complet, o a temps parcial- per a alguns centenars de persones (bàsicament, joves llicenciats universitaris, però, també, grafistes, fotògrafs, cartògrafs), i va assolir l'enorme xifra de 14.000 subscriptors (I, encara, en paral·lel, Salvat, una editorial de llarga trajectòria, llançava al mercat una altra enciclopèdia en llengua catalana en 4 volums, Salvat Català, que havia editat diccionaris enciclopèdics en català des de 1910).

Quan, el 1980, es parla del “llarg abast” de l'obra, ni l'empresa editora, ni el públic, ni la crítica no es podien imaginar que, després de diverses noves edicions en paper (amb suplements, atles, anuaris, etcètera), l'Enciclopèdia esdevindria, el 1997, la segona enciclopèdia en línia del món. I que oferís, també, en versió digital, bona part dels seus continguts més originals en la llengua que ha esdevingut vehicular dels nostres temps: l'anglesa.

Economia a la GEC

Als volums 1 (A-Ami) i 2 (Ami-Bag) de la GEC, publicats el 1970, l'economia ocupa un lloc no secundari. S'hi defineixen conceptes com abstinència (F. Roca), acumulació (Et. Lluch i F. Roca), autocon- sum (F.Artal), autogestió (I.Pons). Es presenten productes o sectors d'activitat –acer (R. Tasis), aigua (J.M. Carreras), alumini (Et. Lluch), armaments (F. Roca), autòdrom (J.J. Artells), avicultura (B. Aymerich)–, empreses –Agbar o Asland (R. Tasis), Acesa (E. Gasch)– o organitzacions –ALALC (R. Tasis) o ASNOVA (F.Roca)–. També, és clar, l'economia de les grans regions del món –Àfrica (J.M. Carreras), Amèrica (F. Roca), Àsia (F. Artal)–, biografies –Miquel Agustí (E. Duran) o Bartomeu Amengual (E. Giral)– i monografies locals –Alboraia (R. Perez Casado)–.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.