Economia

“El videojoc fet aquí és bo, tècnic i creatiu, però falta reconeixement”

L'especialista en videojocs i multimèdia Gina Tost nega que el producte català surti derrotat en la comparativa amb els tòtems dels Estats Units o el Japó

Jocs com l'Invizimals causen furor al món i aquí ningú no en parla
Algú s'imagina un nen de 7 anys llegint Bukowski?
Doncs el mateix passa amb els jocs

Gina Tost és categòrica quan desmenteix ser una freaky dels videojocs (ella mateixa s'encarrega de fer notar: “A algú que en sap molt de fórmules farmacèutiques o de periodisme, no se li diu pas que és un freaky, no?”), però no pot negar que és una fervorosa devota del món multimèdia, fins al punt d'informar els 12.600 seguidors que té a Twitter que pensa gastar un cap de setmana jugant al Gunstringer i al Fruit Ninja.

Probablement és pel fet d'haver passat hores cremant-se les pestanyes jugant amb maquinetes que té uns coneixements aclaparadors (si s'embala es fa complicat seguir-la) de la indústria del videojoc.

Copresentadora de l'espai Generació Digital a Catalunya Ràdio (deu anys en antena i, gràcies a l'èxit, es va traslladar també a la televisió l'any passat i el proper 28 de setembre arrencarà la segona temporada), Gina Tost lamenta el desconeixement que hi ha encara a Catalunya d'una indústria que “és molt més potent que la indústria del cinema, la música o la literatura”.

La que un dia va ser estudiant d'art electrònic i disseny digital a l'Esdi (Escola Superior de Disseny de Sabadell) és del parer que el país no té mancances a l'hora de formar professionals de multimèdia –“Sí que hi ha bons cursos, estudis i màsters”-, però que, en canvi, coixeja quan es tracta de donar els recursos per desenvolupar tot el potencial.

EL GASPATXO DE KOJIMA.
Un potencial que existeix i que no ha de tenir vergonya a l'hora de fer comparacions amb les grans obres dels EUA o el Japó: “En els videojocs fets aquí no falla ni la tècnica ni la creativitat, però, en canvi, sí que es troba a faltar un coneixement i un reconeixement de la feina que es fa. Les empreses de videojocs catalanes no són conegudes i, en aquest sentit, els mitjans hi tenen part de culpa.”

Com a exemple, Gina Tost relata el cas del joc Invizimals de l'estudi barceloní Novarama: “És un joc que causa furor al món i aquí sembla que ningú en parli ni ho conegui”. O recorda: “Aquí es va fer el Gamelab i tot el que va sortir als mitjans va ser si Peter Molineux o Hideo Kojima (dos pesos pesants en la creació de videojocs) s'havien pres un gaspatxo per dinar.”

Quan se li pregunta si el desconeixement majoritari potser deriva del poc interès de la societat pels videojocs, no dubta a respondre: “Potser no tens consola ni tens un Smartphone, però segur que alguna vegada has jugat al Wii Sports al menjador de casa d'uns amics o has vist com els teus nebots es distreien amb algun joc. El videojoc està a l'ordre del dia, no és com quan jo vaig néixer, que qui tenia un Spectrum tenia un tresor.” Destaca també aquells casos en què les persones no són conscients de l'entreteniment amb què s'estan distraient: “Veus aquella gent que es passa l'estona jugant a l'Angrybirds del telèfon i si els preguntes res et diuen que ells no hi entenen, en videojocs.”

UN PAÍS JUGANER.
No hi ha marxa enrere i, en aquesta línia, la presentadora de Generació Digital apunta: “No es tracta d'obligar ningú a fer res, però sí que és aconsellable que la gent tingui unes nocions mínimes d'aquest món. S'ha de saber que hi ha temàtiques diferents o unes normes que regulen les edats per a cada joc. És com tot: algú s'imagina un nen de 7 anys llegint Bukowski? Doncs amb els jocs, el mateix.”
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a