Economia

DE MEMÒRIA

Els 10 punts de pere estasen (1)

Al 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts

Si el programa econòmic d'Eudald Jaumeandreu (i la Reial Junta de Comerç de Barcelona) del 1816 és un programa liberal, vuitanta anys més tard, els 10 punts de Pere Estasen és el programa de desenvolupament econòmic per a una regió d'un estat en crisi.

Pere Estasen i Cortada és autor d'una innovadora Economia política regional (1907), precedent de tot el regionalisme econòmic nascut als temps (anys 1950) de la gestació de la Unió Europea, i, en el camp acadèmic, de l'afany d'especialització de les universitats nord-americanes. El regionalisme econòmic surt d'una constatació: els principis de la ciència econòmica establerta pels pares fundadors de l'Economia Política (Smith, Ricardo, Say) no són universals.

El 1900, Estasen publica un volum quasi enciclopèdic: Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (reeditat el 2000 per la Comissió 1898 de la Generalitat, i Editorial Base). Aquest volum es clou amb un interessant programa econòmic en 10 punts. Vegem-los.

El punt 1 és molt clar: “Catalunya ha de procurar l'augment de la població.” La raó és simple: els habitants de Catalunya (1,7 milions) són pocs comparats amb els de Bèlgica, Holanda o Dinamarca. Els mitjans per assolir aquest objectiu són: i) augment dels matrimonis i de la natalitat, ii) disminució de les morts violentes en guerres (com les civils) i en robatoris, iii) augment de la demanda de treball, iv) reducció de l'emigració a Amèrica, i : v) foment de l'immigració, especialment de “persones riques.”

Aquesta immigració es produirà si es “donen a conèixer les excel·lències del nostre clima, de les nostres aigües minerals i la riquesa del subsòl”. I, a més, “millorant, sanejant i embellint les nostre ciutats”. Al camp, “creant colònies mineres, industrials i agràries”.

El punt 2 té una formulació molt generalista: cal “reivindicar la personalitat de Catalunya”. Les concrecions, però, son precises. Cal: primer, la “conservació del territori”, inclosa la “creació d'espais de lleure, grans boscos, jardins”; segon,“el català, llengua oficial”; tercer, l'establiment de “corrents de simpatia amb el Sud de França, Aragó-València-Balears, algunes regions d'Itàlia, i les colònies de catalans d'Amèrica”. (En termes actuals: l'Euroregió Pirineus Mediterrània, i les comunitats catalanes al món).

Al territori, a més de muntanyes, hi ha costes. Cal “atraure estiuejants, viatjants i científics a les nostres costes,… amb tants punts d'identitat amb les d'Itàlia i de França”. (Estasen no podia preveure l'enorme atractiu de les “nostres costes”).

El punt 3 és per a persuadir. No té (quasi) costos directes, i podria generar beneficis col·lectius. Diu que cal “fomentar l'esperit regional a Espanya, als països llatins i als pobles de la Mediterrània”. (Estasen podia pensar en l'Espanya de les regions de l'endemà del 1977? I, en el Procés de Barcelona, iniciat el 1995?).

El punt 4, en canvi, demana inversions: es tracta de crear museus nacionals, “biblioteques públiques i particulars”, jardins botànics lligats a la producció agrària, i d'aixoplugar col·leccions. Per exemple, cal donar a conèixer “els aparells i els utensilis fabrils inventats i usats a Catalunya”. Demana, també, “assignatures de coses útils relatives a Catalunya”.

El punt 5 és una continuació del punt anterior: “la conservació dels monuments historicoartístics”. En aquell moment (1900), tot just s'havia reconstruït el monestir de Ripoll, i Estasen intueix que aquest és un sector clau de cara al futur. Però no podem saber què pensaria de les importantíssimes restauracions que s'han fet després.

Sortosament, alguns estudiosos com ara els economistes Francesc Artal i Xavier Ferrer-Trill ens han fet reconèixer l'obra d'Estasen (que, com a font, havia estat molt utilitzada per Carles Pi i Sunyer i Pierre Vilar).

51 anys de guerres

Pere Estasen demostra, seguint Jaumeandreu, que les guerres no són bones per a l'economia. Un altre economista, Guillem Graell, presenta un esfereïdor còmput del temps esmerçat en guerres al segle XIX: 51 anys, entre 1801 i 1898. Com a resultat final, explica Graell el 1902, s'han perdut: “13.513.937 quilòmetres de territori, o sigui quasi 27 vegades el territori d'Espanya”. Donat que eren catalans només 99 dels 3.087 alts càrrecs del govern i de l'administració espanyols, “no es pot acusar (Catalunya) ni de les guerres, ni del colossal desordre administratiu i financer”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.