Esfondrament salarial
Només les rescatades Irlanda i Grècia han retallat més els costos laborals unitaris que l'Estat espanyol, on han caigut un 6,6% des del 2008
L'hora de feina es paga a l'Estat a 21,1 euros, respecte dels 28,4 de mitjana
En 21 economies de la UE els costos laborals han seguit encarint-se
Poc menys que com la nova Xina europea es ven l'Estat espanyol als inversors internacionals. En les seves road shows per atreure capital estranger a Nova York, Londres o Tòquio, Luis de Guindos es vanta de la brutal devaluació interna i moderació salarial a què ha sotmès l'economia espanyola per millorar la seva competitivitat. L'encara ministre de Rajoy i probable futur president de l'Eurogrup fins i tot assegura que, gràcies a la crisi els seus costos laborals unitaris (és a dir, el que es paga en relació amb el que es produeix), s'han abaratit fins a nivells anteriors a l'euro, de fa 16 anys, en proporció a la resta de socis de la moneda única.
Eurostat, l'oficina estadística comunitària, confirma que el sacrifici espanyol dels últims cinc anys pràcticament no té comparació entre els Vint-i-vuit. Només les rescatades Irlanda i Grècia han rebaixat més els costos laborals unitaris que l'Estat espanyol, mentre que a la majoria de països europeus han continuat creixent, un 10% de mitjana a la zona euro. Des de l'esclat de la crisi, el 2008, fins ara (amb les últimes dades disponibles, del 2013), a l'Estat aquests costos laborals han caigut un 6,6%. Únicament superen aquest ajustament els irlandesos i els grecs, amb un retrocés d'un 13,5% i d'un 8,5%, respectivament.
Tot i que de manera molt menys dràstica, també han hagut de retallar els costos laborals la resta de rescatats: Portugal (0,4%), Xipre (1%) i, fora de la zona euro, Romania (0,1%). Completa la llista Lituània (amb una reducció d'un 3%), que després de precisament molts esforços com aquest podrà convertir-se en el 19è soci de l'euro l'1 de gener. Però en les altres 21 economies europees, aquests costos han continuat encarint-se malgrat la crisi. I no tots els perifèrics s'han hagut d'estrènyer el cinturó: a Itàlia, malalt massa gran per ser rescatat, aquest índex s'ha enfilat un 9,1% des del 2008. I a França, economia amb greus problemes segrestada pels sindicats i els funcionaris, s'ha disparat un 10%.
Paguen els pobres
A l'Estat espanyol són sobretot els sous més baixos els que han pagat la contenció salarial, que és una de les vies (però no l'única!) per reduir aquests costos laborals. El poder adquisitiu dels treballadors que menys cobren (els que ingressen un sou que és un 10% inferior a la taula salarial) s'ha esfondrat un 17%, segons dades de l'INE, que admet un agreujament de la “desigualtat salarial”. En canvi, el dels més ben pagats s'ha retallat només un 2%. La congelació salarial ja afecta una tercera part dels treballadors, segons la mateixa font. Fonts comunitàries recorden que la competitivitat exterior també es pot recuperar millorant la productivitat o abaixant els impostos laborals, i no només retallant la remuneració. Com més baixos siguin els salaris més baix serà el consum i la demanda interna. I exportar no és només qüestió de preu, d'abaratir el cost d'elaboració dels productes a vendre, sinó també de qualitat i d'inversió en R+D+i.
L'executiu del PP assegura que aquesta moderació salarial és un “element addicional” que ajuda a rellançar l'economia i “permet salvar llocs de feina”. I preveu que “a mitjà termini” permeti garantir llocs de feina “estables i millor remunerats”. De marge per pagar més els treballadors n'hi ha de sobres a l'Estat espanyol, en comparació amb els sous de la resta d'Europa. Segons una altra estadística d'Eurostat, una hora de treball costa 21 euros i 10 cèntims, a l'Estat. La mitjana de la zona euro és un 25,7% superior: es paga 28,4 euros per hora treballada. L'hora espanyola és fins i tot més barata que la mitjana del conjunt de la UE, dels Vint-i-vuit, que és de 23,7 euros.
La participació dels salaris en la renda estatal espanyola ha caigut un 6% durant la crisi, i ha retrocedit fins al 52%. Però el Bundesbank no en té prou, i el seu president, Jens Weidmann, va advertir aquest divendres que cal “mantenir el peu a l'accelerador”, perquè “superar la crisi és una lluita costa amunt i, si no avances, retrocedeixes”. Els falcons del Banc Central Alemany defensen que els països perifèrics encara no han pagat prou la bombolla que, durant la dècada de vaques grasses dopades amb crèdit a tipus d'interès gairebé regalats, va inflar els seus costos laborals unitaris: entre la creació de l'euro i el començament de la crisi, a Irlanda es van disparar un 42%; a l'Estat espanyol, un 36%; a Grècia, un 35%; a Portugal, un 32%, i a Itàlia, un 31%. Els porcs (o PIGS, com els va batejar pejorativament a la City de Londres) podien volar. La CE demana ara a l'Estat que “l'evolució dels salaris reals sigui coherent amb l'objectiu de creació d'ocupació”.
40,1 euros l'hora a Suècia; 3,7 a Bulgària
Suècia té els costos laborals més elevats de tota la Unió Europea: l'hora de treball es paga a 40,1 euros (entre el que cobra l'empleat i els impostos i la resta de despeses que ha de pagar l'empleador). I a la zona euro el país més car és Bèlgica, amb 38 euros per hora. Els més barats del club són Bulgària (3,7 euros l'hora) i Romania (4,6). I entre els 18 socis de la moneda única, a Letònia (6,3) és on menys costa l'hora de treball. Aquest estudi elaborat per l'oficina estadística Eurostat, amb dades del 2013, no té en compte el sector de l'agricultura ni els treballadors de l'administració pública. A l'Estat espanyol, l'hora costa 21,1 euros. Per sectors, els costos laborals més alts són a la indústria (23,3 euros l'hora). A la construcció es paga 20,3 euros i al sector serveis (incloent-hi el comerç, turisme, transport o les finances), 20,1 euros per hora. Espanya ocupa la dotzena posició d'aquest rànquing, però molt lluny de les grans economies de l'euro, com ara Alemanya (31,3), França (34,3) o Itàlia (28,1).
