Economia

Joan Guirado

25 anys. periodista

“Cal invertir per fer tornar tot el potencial que marxa fora”

En Joan ha estat cotitzant des dels 16 fins els 24 anys. És periodista però no té la carrera de periodista. Des de ben jove, inquiet, es va començar a moure a través del món de la comunicació local. Ara està convençut que “el compromís, l'esforç i totes les hores de dedicació tenen la seva recompensa”.

Actualment, amb 25 anys, s'ha trobat a l'atur després de tres anys i mig treballant al voltant del món de la comunicació i la política. El seu objectiu, ara, és trobar una feina a més llarg termini. “Segurament el meu currículum m'aporta més facilitats a l'hora de trobar una feina que el d'algú que acaba de sortir de la carrera, però en aquests moments ni l'experiència professional ni el currículum serveixen de gaire”, lamenta.

Ara estudia criminologia a la UOC; una carrera a distància li permet la mobilitat que ara necessita. S'està plantejant molt seriosament marxar fora a buscar feina. El país no és important: “si trobo feina per la resta de l'Estat serà per començar una carrera de certs anys”. Si marxa a l'estranger, té clar que no serà per sempre.

“No vull viure fora, aquí ho tinc tot. Però uns anys movent-te i fent currículum no poden anar malament”, considera. En aquest aspecte, és de l'opinió que les generacions que pugen necessiten el “canvi de xip” d'intentar buscar sort en algun altre lloc. Però també té molt clar que l'objectiu ha de ser poder tornar. “El govern ha d'invertir perquè tot aquest potencial que marxa pugui tornar a la societat allò rebut durant la seva formació.”

Marta Aguiló

“Em vaig demostrar a mi mateixa que puc sortir-me'n”

“Jo durant l'últim any vaig estar d'intercanvi a Xile i em vaig adonar que allà hi ha possibilitats de trobar feina”, explica, animada, la Marta. Fa tres mesos que ha tornat a Catalunya, i aviat tornarà a marxar, convençuda que a Xile hi té més oportunitats laborals i que, almenys de moment, és allà on vol provar sort. Li queden dues assignatures per acabar la carrera de sociologia i les cursarà a distància. La seva intenció és començar a buscar feina tan bon punt arribi a Xile i, si pot ser del seu sector, assegura: “jo ja seré feliç”.

“No m'agrada quedar-me esperant. No tinc paciència. Sí que hauria pogut estar aquí, movent contactes, però no sé si aleshores hagués estat emocionalment tranquil·la.” Decidida, doncs, la Marta agafarà la seva maleta i els seus projectes i se'n tornarà al país on espera que algun dia pugui complir el seu somni: crear un centre d'educació alternativa. “Allà hi ha molts centres d'aquest tipus. Aquí també, però són molt més elitistes. Fer això aquí seria contradictori amb els meus principis.”

Durant els últims mesos a Xile la Marta va deixar de rebre ajuda econòmica dela seva família, ja que van acordar que, en acabar el programa propi universitari, es faria responsable de les seves despeses. “Em vaig demostrar a mi mateixa que puc sortir-me'n sola”, assegura satisfeta. Ara tornarà a marxar per continuar la vida que es va construir durant l'any passat, “però per sempre és molt temps, és una vida sencera!”, riu. “No descarto que si m'arriba una bona oferta pugui tornar a Catalunya.” Ara bé, el seu proper moviment el té molt clar.

Maikel Gámez

“Marxar no em fa por, em fa por viure una vida rutinària”

Després d'un any fent de voluntari a Eslovàquia, en Maikel es troba de nou vivint a Badalona, però vol tornar a marxar. “Em trobo en un moment de la meva vida en què no sé gaire bé què fer. Sé què m'agrada, però no sé en què m'agradaria treballar en el futur”, explica.

Fa unes setmanes en Maikel es va posar en contacte amb una assessoria perquè l'ajudessin a trobar una feina a l'estranger. Té un grau superior d'integració social, però sent que no és el que vol fer ara. “He buscat feina aquí, en algunes organitzacions socials, però no m'ha sortit res.” Ara com ara confessa que si trobés alguna feina que li agradés i que li permetés viure se n'aniria a qualsevol part del món, “i no m'importaria anar-me'n per sempre”. Això sí, hauria de tenir una oportunitat laboral prou bona, ja que ara, “sense estalvis, no podria arriscar-me a marxar sense una feina”.

Mentre va ser fora, a Eslovàquia, en Maikel formava part d'una organització social. Per una banda, ajudava a ensenyar llengua espanyola a dos instituts i, per l'altra, organitzava activitats i tallers per a nens. A part d'aquestes activitats, però, durant aquesta etapa va estar escrivint un bloc sobre la història dels llocs i monuments que visitava, a més de conèixer molta gent i diversos estils de vida.

“En aquest moment em vaig començar a plantejar moltes coses”, explica reflexiu. Havia marxat un any per viatjar pel món, conèixer diverses cultures i implicar-se en un projecte social. Ara, de nou a Badalona, té una cosa molt clara: “marxar no em fa por, em fa por viure una vida rutinària.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.