Copa, lliga i Champions

A la meva mare no li agrada el futbol. Però, igual que molta altra gent que no segueix aquest esport, no pot evitar, aquesta temporada, de reconèixer els èxits del Barça que entrena Pep Guardiola. La meva mare, que tot i ser menys culer que jo ho és més del que es pensa, observava fa uns dies el següent: quina altra cosa no seria que tota l'energia que aquest Barça provoca i l'esclat per les seves victòries es canalitzés cap a altres coses més profitoses o més productives per al país. No està mal observat però evidentment la reflexió me'n fa venir d'altres a mi. Per què no hi ha més coses que produeixin una adhesió tan emocionada com la del Barça? Vet aquí la clau de tot l'assumpte. Perquè, si bé l'energia generada pel Barça no la genera res més, és clar que aquesta potència hi és, és evident que aquesta força la tenim. No és que el Barça sigui més que un club, o també, però el que passa aquesta temporada és que els blaugrana fan sortir el millor de nosaltres: ens mostren l'excel·lència, el fair play i la bellesa. Qui pot dir que el joc del Barça no és una obra d'art, enguany? Ningú. Som humans i, per tant, sensibles a les obres ben fetes i per això ens entusiasma que un grapat de joves futbolistes, catalans com nosaltres però també de molts altres llocs del món, ens regalin setmana rere setmana unes jugades magnífiques, uns gols portentosos. Aplaudim el Barça perquè el distingim d'entre la resta i com que és el nostre equip, el dels nostres avis o el que ens acabem de fer nostre perquè acabem d'arribar, ens sentim orgullosos.

El problema, doncs, no és que l'energia d'aquest país s'escoli cap al Barça. És que ara per ara no pot escolar-se cap a gaires llocs més.

Tots els qui aquesta temporada hem estat, som i serem immensament feliços amb el Barça, estem ansiosos per poder sentir aquest agraïment i reconeixement cap a algú altre que s'ho mereixi. Però el cas és que no hi ha res, a la nostra col·lectivitat, que ara mateix ens agermani d'aquesta manera i ens faci creure en un futur encara millor.

En el món de la política fa molt, molt de temps, que no hi ha fenòmens d'aquesta mena. Els inicis de la transició van provocar esperances en aquest país, tot i que el temps les ha rebaixades força i molt. I si anem enrere, el meu avi recordava amb un orgull enorme quan es va proclamar la República el 1931 i tenia a la memòria Francesc Macià. El meu avi, però, també era culer. Per si de cas la resta fallava.