Cínics i cine

Presentada a Venècia la nova pel·lícula de George Clooney, The ides of March. Una mica de Roma i una mica de Grècia: els romans anomenaven “idus de març” (“Idus Martiae”) el dia 15 del mes, dia festiu amb parada militar però també data en què Juli Cèsar fou assassinat pel seu fill amb 23 ganivetades. I Grècia per la referència constant que fa la pel·lícula de Clooney al cinisme. “El cinisme està guanyant terreny a l'idealisme en política”, afirma i relata el director. El terme “cínic” es refereix avui als aspectes més suposadament negatius d'aquells filòsofs grecs com era l'autosuficiència, l'escepticisme i la desconfiança en la bondat dels actes humans. Quan, de fet, els antics cínics hi arribaven, si es mira bé, a través d'un gran idealisme i fins i tot d'un idealisme extrem. Tant se val: cinema sobre el cinisme, un defecte que, com tothom sap, és propietat exclusiva dels polítics.

Ha estat un estiu impossible per als qui ens agrada fer tertúlia política. Impossible per la quantitat de prejudicis, postjudicis, consignes, indignacions i demagògies que sobretaulen la conversa. Després, si hi cap el diàleg, l'argumentació lògica modera una mica la flama: però el punt de partida és dur, directe, radical. Els polítics són uns xoriços, això primera. Segona: només pensen en salvar el seu càrrec, i al poble, que el donin. Sense oblidar, tercera, que ja ningú no creu en res i que l'anar tirant, quarta, sempre passa per sobre de tot. Amb més racionalitat, Hèctor López Bofill lloava en aquestes pàgines l'idealisme del president Barrera en comparació amb els de “la primera línia actual”, que enmig d'un panorama de “confusió, mediocritat, covardia i cinisme (...) s'arronsen davant les agressions a la dignitat nacional o, cosa pitjor, les entomen a canvi de mantenir les seves quotes de poder”. Idealisme versus cinisme, de nou. Què hi ha de cert en tot això?

Alguna certesa hi ha, sens dubte. Les dues grans protestes a Barcelona durant aquest últim any han estat la de l'autodeterminació de Catalunya i la dels “indignats” amb el sistema polític i econòmic. Grans, importants, simbòliques i de transcendència: el panorama actual, en totes dues qüestions, és d'un alarmant presagi de conflicte. Cal fer notar, però, que abans de la crisi econòmica poca gent discutia tan fortament el nostre sistema democràtic (ara s'ha transformat curiosament en clam contra les “retallades”), i que abans de la sentència contra l'Estatut tampoc no hi havia un gran despertar nacional. Vull dir amb això que no és que ara tota la gent que es manifesta siguin “idealistes actius”, sinó que la gent (com el polític) actua segons el context. Segons els esdeveniments, les necessitats, els sentiments i les forces del moment. “Tenim pressa”, és clar que sí, per executar el camí cap a l'ideal (parlo de la independència, per si se'm volia trobar alguna ànima eufemística). Però el fet d'escriure sobre un ideal, o el fet de pensar-hi, per si sol no hi fa arribar abans ni mai.

L'ideal ha d'estar al centre de la política i l'oportunisme (o cinisme) n'ha de ser apartat. Però sense acció real, efectiva i rigorosa, l'ideal acaba en paròdia de cinema com ara fa Clooney amb el “Yes we can”. O com el polític que crea un nou corrent dins del partit, provocant una escissió i una altra escissió en nom de l'ideal, fins que acaba escindint-se d'ell mateix. O com les idealistes mentides de Zapatero. Això que dic no és pas cinisme, ni personal ni polític. Si volen cinisme del més dur, busquin un ideal en mans d'un frívol o una il·lusió en mans d'un il·lusionista.