Escoltar qui pateix un trastorn mental

“Mai ho he dit quan he anat a buscar feina perquè sé que, probablement, tasques que he fet no me les haurien donat si hagués dit que tenia aquest problema.” El testimoni de l'Anna Tuneu i el de Xavier Silvestre, que reconeix que per a ell “no era important ser feliç, sinó destacar, brillar, saber”, i el d'Enric Madorran, que, comparant-ho amb l'obra de Joseph Conrad, diu que el seu és un viatge “mental” en què no es mostra lúcid en deu o vint minuts, són algunes de les veus que apareixen en el documental Balls robats (TV3, 21.55 h). És un treball de Montserrat Besses i Lluís Montserrat que deixa que els protagonistes, amb les seves paraules, facin caure els tòpics al voltant dels trastorns mentals.

A Balls robats els testimonis expliquen el seu dia a dia, com se senten i com viuen. El documental no es fixa en un trastorn precís, ni detalla el circuit assistencial al qual es pot recórrer, ni explica els problemes jurídics i legals que de vegades comporten els problemes de salut mental. En el treball, els testimonis es queixen dels prejudicis que té la societat amb relació a la seva incursió en el món laboral, per exemple, o el vocabulari que utilitzen els mitjans, que perpetua tòpics erronis. Com és habitual en documentals d'aquest tipus de la televisió catalana, es mostren històries particulars diverses però totes amb el denominador comú del que és ser considerar “diferent”, una diferència que és excloent i els margina socialment.

L'equip de Balls robats ha rodat durant algunes setmanes a l'Institut Pere Mata de Reus, un dels pocs hospitals psiquiàtrics que queden a Catalunya. El documental inclou també una evolució històrica de com s'han tractat els problemes de la ment des de la Grècia clàssica fins a finals del segle XX.