La pau té nom de dona
Oslo reparteix el Nobel de la Pau entre tres lluitadores del Tercer Món, les liberianes Johnson Sirleaf i Gbowee i la iemenita Karman
El comitè recorda que no hi ha pau ni democràcia sense igualtat de drets per a la dona
El Comitè Nobel d'Oslo va llançar aquest 2011 un missatge clar, des del cor de Noruega, a la resta del món: la pau i la democràcia duradores no són viables si no hi ha una igualtat de drets per a la dona, i és la dona qui representa el màxim potencial per a la resolució pacífica de conflictes. El Nobel de la Pau va repartir-se així, per primer cop en la història, entre tres dones, representants de l'activisme pacifista femení: la presidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf; la seva compatriota Leymah Gbowee i la iemenita Tawakkul Karman.
Les dues primeres, com a rostres d'una Àfrica nova, que combat i s'imposa a les dictadures del passat; la tercera, com a emblema de les revoltes àrabs que teòricament s'havien d'endur el Nobel, si no fos que el comitè es va prendre al peu de la lletra que la recepció de les candidatures es tanca al febrer i que aleshores el moviment en el món àrab es movia en el terreny de la incògnita. Les eines de Karman, de 32 anys, per fer arribar al món la seva revolta són Twitter i Facebook, un altre missatge clar del comitè a favor d'aquests instruments allà on no hi ha cap més manera d'expressar-se lliurement.
Johnson Sirleaf, de 72 anys, també és la veu d'una dona lliure, que lluita i venç el tirà. En aquest cas, el dèspota Charles Taylor. Johnson Sirleaf va convertir-se el 2005 en la primera dona presidenta d'un país africà, qüestió que la feia més que idònia per representar aquesta nova Àfrica superadora de les monstruoses dictadures precedents.
Posats a compartir, el comitè va optar per un altre nom de dona, Gbowee, de 39 anys i líder del moviment multiètnic Acció Massiva de les Dones de Libèria per la Pau. Tots tres rostres femenins tenen prou mèrits per al Nobel. I el secretari del comitè, Thorbjørn Jagland, no va veure's confrontat a reaccions incòmodes. L'única pregunta a l'aire era per què aquest cop s'havien pres al preu de la lletra que no es podia premiar, sense embuts, les revoltes àrabs, i en canvi dos anys enrere sí que es va fer amb un Barack Obama que, en tancar-se les candidatures, tot just s'havia començat a estrenar en el poder.