El desig, motor de tot
‘El límit exacte dels nostres cossos', un mapa sentimental de Iolanda Batallé
“El límit exacte dels nostres cossos és el límit dels nostres desitjos, que no tenen límit, i desitjar és anticipar-nos al plaer que ens proporcionarà alguna cosa, no només de caràcter sexual, em refereixo a un desig obert a tot, un concepte ampli del desig, perquè, de fet, el desig és el motor de tot.” Així d'explícita i convençuda del seu discurs es mostra Iolanda Batallé (Barcelona, 1971).
Amb un èxit fulgurant com a editora de La Galera, l'autora de la novel·la La memòria de les formigues ens ofereix ara el recull de narracions El límit exacte dels nostres cossos, publicat en català a Amsterdam i en castellà a la molt curosa editorial madrilenya Gadir, de Javier Santillán. Són dues edicions diferents: “En la castellana hi ha menys contes, la traducció l'he feta jo i he pogut adaptar els continguts, tallar parts i variar l'ordre d'elements.”
És un recull amb dues parts delimitades, la primera de deu contes i la segona de sis, en què l'amor, el sexe, les relacions de parella i especialment el desig són la columna vertebral i bona part de la musculatura de les trames.
“En la primera part, el desig està més centrat a estimar i ser estimat. En la segona, el desig de què parlo és el de sobreviure a un món en guerra, al de l'empresa... Volia establir una dialèctica entre totes dues parts i potenciar la diferència de tipus de desig. Que la primera part sigui més frívola i superficial contrasta amb la duresa de la segona”, comenta l'autora, abans de continuar parlant-nos del desig. “El conte que dóna sentit a tot el llibre és The Capel Family [llegeix un paràgraf metafòric sobre la sínia gegant de Londres]. Cada conte és com una cistella de la sínia que forma part del conjunt, però amb independència”, i tot gira a l'entorn del desig. “L'amor és l'hàbitat del desig. I per aturar el motor que és el desig continuat ens cal l'amor de parella”, més estable, i no per això mancat de desig... o sí.
La felicitat i el temps
Batallé, a qui no convenç el concepte de felicitat ni la seva recerca, sempre pren notes, fins i tot mentre l'entrevisten. “El temps és un dels béns més preuats i no en tinc gaire, per això vaig fent llistes d'idees de tota mena i, quan convé, les utilitzo i concreto, les relaciono”, tant a l'hora d'escriure com en la faceta professional. Amb tot: “Mai no barrejaré la feina d'editora amb la d'autora. De fet, abans de publicar, escolto i obeeixo el que em diuen els meus editors”. No barregem, doncs, i avui estiguem atents a una autora riallera, plena d'energia i de desig.