Isabel Palomeque
Supervivent d'un ictus
“Discapacitada? No, sóc la Isabel Palomeque”
Què va passar?
Un accident vascular cerebral, però no se sap què el va causar. Els neurocirurgians no ho saben. Vaig tenir un aneurisma general. Estava sopant amb un equip de dues infermeres i un metge, jo treballava a la clínica Sant Jordi, i vaig caure a terra. Se'm va paralitzar una part de la cara, el braç i la cama drets.
Va estar en coma.
Al cap de quinze dies em vaig despertar. No sabia l'hora ni quin dia era. No podia parlar, tenia una afàsia tremenda. Ho entenia tot, els ulls captaven tota la informació, però no podia parlar. És molt dur.
Què li van dir els metges?
Em van dir que no sabien si tornaria a parlar. Els metges són així, pessimistes. D'ictus, n'hi ha de petits, mitjans i grans, i el meu va ser supergran. La recuperació és molt lenta. Al principi no podia caminar, era un zero a l'esquerra.
I ara balla!
[Canta] La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida. Parlar és el que m'ha costat més. Em van posar en una cadira de rodes però jo no volia de cap manera. Intentava caminar i vaig caure cinc vegades, però em tornava a aixecar. Som joves i de sobte pateixes un xoc, però tu també pots patir la pèrdua d'un ésser estimat. Tots hem patit. No sóc l'única, oh, pobra Isabel, que ha passat per això.
Què ha fet durant aquest temps?
Moltes coses, me'n vaig anar a la Xina, a un acupuntor i a un hospital tan gran com la Vall d'Hebron, amb un primer pis grandíssim ple de plantes medicinals.
Va funcionar?
No. [Riu] Si no hagués tingut uns pares i uns germans com els que he tingut no estaria aquí. També vaig fer hipoteràpia. És com muntar a cavall, però del revés, mirant enrere. Sóc molt llançada. També vaig anar a esquiar, però em vaig trencar l'húmer... Ara no puc esquiar. Quan el meu germà hi va, no hi vaig perquè la sensació que tinc és d'enfonsament. I ara, fa tres anys, em va canviar la vida totalment, amb el ball.
Què és per a vostè ballar?
La música és la meva passió, em distreu, em dóna vida, em fa venir ganes de plorar. Em poso la cançó T'estimo, de Lluís Llach, i m'emociona. I faig dansa integrada i teatre. Em fa feliç.
Quins plans té de futur?
Anar a dinar. Demà potser no podré.
Què vol dir ser discapacitat?
És com si fos una ampolla mig plena o mig buida. Fa vuit anys que tinc una disminució d'un ics per cent. Discapacitada? No, sóc la Isabel Palomeque.