Canals

El límit, el Pont Major

Ca la Pilar, la botiga taverna de Campdorà que marcava la frontera de la ciutat cap a Celrà, avui és un restaurant familiar que continua apostant per la cuina tradicional i la brasa

Un full de paper segellat amb el nom de Narcís Cots Sala, cerámica para la construcción que tenia el despatx al carrer Santa Clara 11 i el telèfon 1471 de Girona recull la venda d'un establiment de Campdorà. Redactat en castellà, l'idioma preceptiu en ple franquisme, en el document s'hi pot llegir: “Doña Aurora Saus Prat y Doña Pilar Maynegre Fulla, residentes todas en Puente Mayor, y con autorización de sus esposos, acuerdan la compra venta de un establecimiento y con sus mercancias, situado en Campdorà, calle de la Prosperidad, señalados con los números 8 y 9 y también la primera deja que habite un piso la compradora. El precio de esta venta es de diez mil pesetas que en este acto recibe doña Aurora Saus. De conformidad del propietario de los edificios también recibe la parte que le corresponde y le autorizan las leyes vigentes.” La venda, que es va signar el 24 d'octubre del 1953, en realitat era un traspàs ja que el propietari Narcís Cots Sala «reconoce como inquilina desde este momento de firmarse este documento a Doña Pilar Maynegre y a cobrar ciento veinticinco pesetas mes el 30 per ciento del aumento segun la Ley Vigente. Este 30% servirá hasta fin del corriente año y de primero de enero próximo hay el 15% mas de aumento así como también en primero de Julio hay el ultimo aumento del 15%.

Canviava de mans quelcom més que una botiga, on s'havien venut granes i havia fet de taverna, i era parada obligada dels traginers que deixaven Girona per anar a la Bisbal o a la costa, i va néixer «Casa Pila», en principi, un establiment humil i sense pretensions del qual una dona aguerrida com Pilar Maynegre va saber treure pans de sota les pedres i treballant com una lleona, va fer seguir tant els ultramarins com la cuina o la sala, on servia dinars i sopars. Va atendre els camioners, els soldats de la caserna d'artilleria, els treballadors de la Torres, va obrir una casa de dispesa a tocar de la fàbrica de paper i el negoci es va anar consolidant fins que, ja amb l'ajuda del seu fill Pere, van arribar els anys setanta i la transició, quan el Pont Major es va transformar en el barri de l'“off Girona”. S'hi van obrir discoteques de moda, la primera, el Picadilly, desprès el Centpeus, més tard el Rufus i el Boometang i entre el Pont de l'Aigua i els Salesians, es va viure una edat de plata que va afavorir els restaurants de tota la vida, entre els quals hi havia Ca la Pilar.

No es comptaven les hores, la seva oferta era menjar clàssic de tota la vida, des de cassoles fins a carns a la brasa i la proposta va seduir molts gironins autòctons o d'adopció que, sobretot els caps de setmana, van començar a omplir les sales i van donar-hi prestigi. L'establiment, en plena transició, va veure com després dels mítings, a la mateixa hora i en taules separades, s'hi asseien tant els militants de Centristes de Catalunya com els del Partit Socialista i fins i tot els de bandera Roja, aleshores comandats per Xavier Coromines i Maynegre, nebot de la mestressa de la casa. Anar a sopar a Ca la Pilar es va convertir en una tradició que van mantenir els alcaldes i regidors de l'Ajuntament democràtic fins fa pocs anys. Hi anaven desprès de cada ple, des de Joaquim Nadal a Emili Caula, i encara avui a l'arxiu d'imatges de l'Ajuntament s'hi pot veure una fotografia en què al voltant de la taula del restaurant del Pont Major, a part de l'alcalde, s'hi poden descobrir des d'en Tià Salelles fins a Josep Maria Gelada, Tomàs Sobrequés o Núria Arnay voltats d'ampolles de vi, aigua i cava.

Ca la Pilar
Any.
1953
història.
Tot i que ja funcionava com a bar i botiga de granes i queviures, desprès que el 1953 el comprès Pilar Maynere, aquest local s'ha convertit en un restaurant de referència al Pont Major.

Una qüestió de família

A l'entrada de Ca la Pilar, encara s'hi pot veure la balança que s'utilitzava quan el restaurant havia de compartir l'espai amb la botiga d'ultramarins, que era una de les més populars d'aquest barri, el Pont Major, que segons Just Manuel Casero, mai no va ser poble però va mantenir un caràcter i una personalitat que naixien del riu i el gran pont que el travessava. Indret de pas i traginers, Ca la Pilar marcava la frontera ciutadana i hi acollien els viatgers que deixaven Girona. Inicialment hi oferien granes, vins i alguna cosa per menjar, alhora que la feina constant i mesurada del matrimoni Sola-Maynegre la va fer créixer i esdevenir local de referència per a noves generacions ciutadanes que triaven fugir del centre resclosit de Girona per trobar un espai de llibertat. A Ca la Pilar sempre es va treballar en família, es va mantenir la cuina tradicional i poc sofisticada, es va tenir cura dels materials i, lentament, s'ha anat pujant una escala que els ha portat a ser un dels establiments més propers de la conurbació de la ciutat. Avui, en Pere i la Maria Àngels, el seu fill Pere i la seva dona, la Vanessa, continuen fidels al guió original i treballen tots quatre colze a colze per fer funcionar un restaurant en què es poden enquibir fins a seixanta cinc persones. Així doncs, les senyores s'encarreguen de les cassoles, la brasa, els focs, els plats freds o les amanides i el noi s'aixeca de bon dematí per fer la varietat de postres que cada dia el client pot trobar al carret. Mentrestant, al patriarca, no li fa res ni escombrar la vorera ni fer cafès o carregar neveres, i després, servir les taules. És una qüestió familiar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.