Cignes negres i corba Phillips

Quan Papandreu, el primer ministre grec, va anunciar un referèndum sobre les condicions que la UE imposava com a contrapartida del rescat de l'economia del seu país, molts observadors es van preguntar si havia perdut la xaveta. Els mercats es van trasbalsar en veure que el govern estava disposat a perdre els ajuts pactats i van quedar bocabadats i desconcertats. Tanmateix, allò que a primera vista semblava un disbarat, no deixa de ser una aposta que políticament té algun sentit. Els dos principals partits grecs són grans agències de col·locació a canvi de llocs de treball a l'administració i, per tant, les retribucions i les places de funcionari són intocables. Si, a més a més, cada dia hi ha manifestacions de protesta i aldarulls al carrer, és lògic que el govern hagi d'optar entre una mort lenta o una d'immediata. Així, doncs, per a consum interior, la decisió tenia una certa legitimitat en un país on a cada ministeri s'hi han presentat uns buròcrates europeus que prenen les decisions i que representen una ofensa a l'orgull nacional. Negar-se a acceptar aquesta evidència seria un suïcidi polític.

En aquestes circumstàncies, reapareixen els temors de contagi a Itàlia i Espanya i s'albira una nova recessió mentre els financers fan de Don Tancredo i asseguren que totes les desgràcies dels darrers quatre anys no eren susceptibles de predicció. L'analista John Authers cita el llibre El cigne negre, de Nassim Nicholas Taleb, que fa una analogia entre els banquers que són incapaços de fer les previsions més elementals i els europeus que es pensaven que tots els cignes eren blancs. Fins que van descobrir que a Austràlia n'hi ha de negres. Els financers ineptes i incompetents sempre justificaven l'error de les seves prediccions amb alguna excusa de les que ara s'anomenen cignes negres i ja no serveixen per justificar l'error en relació amb uns fets perfectament previsibles. Els gestors i els models de risc ja no poden utilitzar l'argument que quan s'ensorren els bons vinculats al mercat hipotecari que van seguir utilitzant fins a la caiguda dels preus immobiliaris, allò que els va despistar no va ser la cobdícia i/o la incompetència, sinó un cigne negre. Al capdavall, les decisions les prenen unes persones concretes. I la conclusió és que els inversors han d'analitzar amb molta cura el que compren encara que aparentment sembli una bona oportunitat.

Tots aquests episodis de tensió i d'estira-i-arronsa amb Grècia han coincidit en el temps amb el relleu de Trichet, substituït per Mario Draghi, com a president del Banc Central Europeu. Ja se sap que, preceptivament, el BCE té l'obligació de vetllar per l'estabilitat de preus i lluitar contra la inflació. És una condició imposada per Alemanya, que la té en la seva legislació i en la memòria de la República de Weimar, que va desembocar en el règim nazi a causa principalment d'una descomunal inflació galopant. Francament, no sé si l'elecció de Draghi ha estat la més encertada. Primer, perquè tal com solia publicar cada any el BOE en el decret d'ordenació de la campanya d'exportació de taronges: “Y se reserva para el mercado interior la variedad rebuig.” Segur que els buròcrates de Madrid encara no saben què vol dir rebuig. En termes de significació de la paraula i també de revelació del tracte aplicat als consumidors locals. Doncs bé, Draghi sí que és de rebuig, perquè Sarkozy va vetar el candidat alemany Weber i, de rebot, va sortir ell, el Super Mario que havia fet grans privatitzacions que a Itàlia van representar grans negocis per als beneficiats per les adjudicacions. Draghi era el director de Goldman Sachs quan des del seu despatx s'assessorava el govern de Grècia sobre com es falsifica la comptabilitat. A fi de desmarcar-se del seu predecessor, el primer que ha fet és rebaixar d'un cuartillo el tipus d'interès. Caldrà veure si de cara als temps difícils que ens tocarà viure això són indicis d'una política d'estímul.

Als EUA, per exemple, Ben Bernanke, president de la Reserva Federal, segueix predicant l'estabilitat de preus. Però el seu col·lega de Chicago reclama més inflació i tipus d'interès de gairebé zero fins que l'atur no baixi per sota del 7,5% o la inflació superi el 3%. Tot aquest debat ha recordat a Scott Minerd que, a primers dels seixanta, els economistes creien en la corba de Phillips, que bàsicament consisteix a afirmar que una inflació més alta pot reduir l'atur. Vol dir que si ara es ressuscita la corba, potser és senyal que s'acosta el QE-3, és a dir, una dosi suplementària de facilitats quantitatives. Nogensmenys, això no significa que s'hagi acabat l'era de la política monetària no convencional. Segons Phillips, als EUA, entre el 1861 i el 1957, els brots inflacionistes van anar acompanyats d'augments dels salaris nominals. D'altra banda, l'efecte riquesa sempre fa pujar el consum, cosa que no passa amb aquesta bestiesa d'ignorants estimulats per les grans superfícies que demanen d'obrir el comerç els diumenges. Que d'on no n'hi ha no en pot rajar ni en diumenge ni en dilluns. Finalment, cal advertir que l'esquema Phillips funciona a curt termini, però no pot ser la fórmula de llarga durada.