Xavier Barral: «L'art romànic català està sobredimensionat»

L'art romànic suscita passions desaforades. Cal tenir present, però, que el romànic que veiem avui no té «res» a veure amb el que veia la gent de l'edat mitjana. L'austeritat, la nuesa i la pulcritud que associem amb el romànic és una fal·làcia. «Era de colors molt cridaners. Res a veure amb parets d'obra vista i esglésies despullades, que és el que tant agrada avui», subratlla Barral.

Al llarg de segles, el romànic ha estat objecte d'un munt de transformacions (reconstruccions, restauracions...), de manera que l'original és irreconeixible, avui. «Des del final del romànic fins al romanticisme, el romànic no va interessar ningú: era l'art dels períodes foscos. On hi va haver riquesa, és a dir, a les ciutats, el gòtic es va imposar sobre el romànic. Tenim la idea falsa que l'art romànic és de monestirs i no pas de catedrals. El que passa és que les catedrals es van transformar i els monestirs, no», diu Barral.

En l'assaig, Barral examina les transformacions dels monuments romànics més cèlebres de l'art català. Com el monestir de Ripoll. «Al segle XIX estava en ruïnes. Elies Rogent, home seriós que es va documentar molt, va fer una restauració segons el que ell s'imaginava que havia estat. No oblidem que no hi ha documents escrits del romànic. No vull pas dir amb això que Ripoll sigui menys símbol, però sí que s'ha de tenir present que és una interpretació del seu restaurador, Elies Rogent». Barral sap que algunes de les seves teories poden incomodar: «Durant molts anys ningú s'atrevia a dir que la marededéu de Montserrat no era originàriament negra. Costa tombar aquestes creences tan arrelades. Ara ja ho sabem i ho podem dir: la van pintar després.»

El Crist de Taüll és el símbol i la icona per excel·lència del romànic català. Una altra equivocació, diu Barral. «En l'època medieval, el Crist de Taüll mai va ser el gran art romànic. Era, per dir-ho d'alguna manera, una pintura de poble. El romànic important era el de la catedral de Barcelona, Girona, la Seu o Ripoll. I per què no queda orfebreria romànica? Doncs perquè és d'or i l'or es transforma. Aquest era l'art romànic important.»

La passió «exagerada» pel romànic es comença a alimentar a partir de la Renaixença, quan se situen els orígens de la nació catalana en aquest art. Un prohom com ara Puig i Cadafalch, que si bé no gosa dir que el romànic neix a Catalunya difon que el romànic lliga Catalunya amb Europa d'esquenes a Espanya. No és una obstinació exclusiva dels intel·lectuals catalans: a tot Europa –a França també de manera accentuada– l'entusiasme pel romànic va associat al nacionalisme.

Barral defensa que és el gòtic l'art que realment representa la glòria catalana, coincidint amb l'expansió mediterrània. «El gòtic, molt més bell que el romànic, és clau en l'exportació de l'art català. El romànic és molt local i tancat», diu l'expert. I encara hi afegeix: el romànic català no va tenir res d'excepcional i no va exercir cap influència a Europa. «Costa molt trobar una peculiaritat, un estil o una obra que hagués deixat petjada més enllà. En canvi, amb el gòtic això sí que va passar. A ningú del món se li va ocórrer copiar res de l'art romànic català», clou.