La llengua i els Almogàvers

El substantiu almogàver, com ja saben els lectors, designa unes tropes originàries de la corona d'Aragó que a l'Edat Mitjana eren utilitzades entre d'altres funcions bèl·liques, per fer operacions de ràtzia en territori enemic. Devien tenir empenta aquells personatges i segurament per allà on passaven deixarien senyals i records, bons o dolents, segons per a qui, per uns quants anys.

Aprofitant aquesta imatge aguerrida, però, també els valors positius que sens dubte posseirien aquells soldats de fortuna, com la solidaritat i la fidelitat recíproca, fa uns anys començàrem a utilitzar el substantiu almogàver per designar aquelles persones que per la llengua pròpia, és a dir, pel català, ho feien tot i, sense exagerar, posaven en joc la seua integritat física i fins i tot, si m'ho permeteu, diré que també la vida.

Tenim molt que agrair a aquella gent. En moments difícils, les actituds de resistència per salvaguardar el patrimoni comú poden acabar essent decisives. Però, a la llarga, resistir no és prou. Si ens limitem a capejar, amb tota seguretat no farem altra cosa que prolongar l'agonia. Per evitar que un edifici se'n vinga avall, amés d'apuntalar-lo en els primers moments, hem de reconstruir aquelles parts danyades i fins i tot bastir-ne d'altres de nou per tal d'eixamplar les seues estances i fer-les més confortables.

La situació del català com a llengua d'una comunitat de més de deu milions de persones, és molt delicada. ¡Què us haig de dir! Però, no a tots els territoris la seua pervivència experimenta les mateixes dificultats. Al País Valencià és amb tota seguretat on el panorama és més fosc. Ni el grau de consciència cívica al voltant de l'ús de la llengua pròpia, el valencià, anem a dir-ho així, per no alçar més polseguera, gaudeix de la fermesa i sensibilitat mínimes necessàries, ni el mitjans de comunicació serveixen per a res (¡Canal 9, ai, Canal 9!), ni l'administració pública se'n surt del menfotisme característic, quant no és un instrument de destrucció de la consciència col·lectiva. Sols l'escola, malgrat tot, i gràcies als mestres almogàvers, és un puntal que evita l'ensorrament total de l'edifici. Això, i un nodrit nombre de famílies que per un cert grau de convenciment o fins i tot, perquè ho han fet així tota la vida, continuen educant les noves generacions de la saga pròpia amb la llengua dels avantpassats.

La llengua pròpia dels valencians, el valencià si voleu donar-li aquest nom, és cosa de tots els valencians. Dels que la tenim per herència quasi biològica per haver nascut al si de famílies de parla valenciana, dels que tenen el castellà com a llengua familiar per haver nascut de famílies de parla castellana, i també dels que han arribat ací parlant romanès, búlgar, àrab, anglès o alemany. Hem de fer que tothom la conega, l'entenga i l'estime. Si no és així, sempre hi haurà excusa per no utilitzar-la per raons de fals pragmatisme: com el castellà l'entenem tots, serà millor que parlem en castellà (o que ho escrivim, o que cantem o que sopem en castellà).

Hem de superar l'estadi en què la llengua és sols cosa de quatre almogàvers. Fins i tot hem de deixar d'identificar la llengua, que és un instrument de transmissió de coneixements i de comunicació social, útil i necessària per a tota la comunitat, amb l'eix del programa polític dels grups nacionalistes. La comunitat la formem molta més gent que els militants, simpatitzants o votants de partits nacionalistes, amb o sense coalicions electorals. La llengua és més que política. És filosofia, història, agricultura, mecànica, medicina i física quàntica, i de totes les matèries i ciències que existeixen. Perquè és la manera de viure i de veure el món una comunitat de persones.

La llengua és de tots i tots tenim el dret a usar-la i l'obligació de cuidar-la i protegir-la.