APEL·LES MESTRES

Alegre i trist

En una semblança de Heine publicada per Gautier, llegim: “Cap altra naturalesa va existir mai que es compongués d'elements més heterogenis que la de Heine; era simultàniament alegre i trist, creient i escèptic, tendre i cruel, sentimental i burleta, clàssic i romàntic, alemany i francès, delicat i cínic, entusiasta i ple de sang freda; tot, excepte ensopit.” Si substituïm Heine per Mestres i alemany per català obtindrem una definició molt vàlida d'Apel·les Mestres, per bé que ell també havia incorporat arrels germàniques a la seva obra, influències de Goethe i el mateix Heine en el camp literari o Durer i Richter en el camp gràfic, i havia sabut combinar les dones d'aigua de les llegendes catalanes amb els follets d'inspiració nòrdica.

Apel·les Mestres va morir el 1936 coincidint amb l'esclat de la Guerra Civil a Barcelona, de manera que no se li va poder fer cap funeral ni se li va tributar cap homenatge. La seva figura va restar pràcticament del tot oblidada durant moltes dècades. Existeix, però, en la vida de Mestres un període desconcertant en què va restar reclòs voluntàriament a casa seva durant més de catorze anys. Mestres havia passat uns anys de feina extenuant, la seva fama com a dibuixant feia que se'l disputessin tots els editors. Acabada la llarga jornada, encara tenia temps per als seus poemes o dibuixar el seu Llibre Verd –una obra monumental on compendiava les seves vivències i hi fixava les espurnes de la seva inesgotable imaginació–. A finals del 1893 va patir una forta anèmia que el tingué al llit. A partir d'aleshores la seva salut no es va recuperar. Els metges de l'època van diagnosticar-li dolors neuràlgics, atacs al fetge, una “pseudoangina” de pit i finalment neurastènia. Apel·les Mestres, convençut que ja no viuria gaire més, va entrar en una depressió que el va dur a destruir alguns treballs inèdits. Més endavant, s'imposà la disciplina del treball per no deixar-se anar més; i trobà consol en la jardineria, una passió que el va dur a omplir el seu terrat de flors; també es va distreure amb les visites que li dispensaven els seus amics, literats i músics, amb què organitzava vetllades culturals. Tot i aquest enclaustrament selectiu, restà en Mestres la inapetència a sortir de casa. No hi ajudà la mort del seu pare, el 1895, ni la pèrdua prematura del seu germà gran, el 1899, o el decés de la seva mare, el 1904. És possible que també influís negativament l'acurada traducció que Mestres va fer de l'Intermezzo, de Heine, el 1895, fent-se la idea que havia situat el seu referent poètic en una cota massa elevada. Aquells anys, la seva poesia se'n va ressentir, va publicar menys i amb un marcat pessimisme.

Anys abans, una injustícia li havia fet obrir els ulls envers la naturalesa humana. Per un seguit de circumstàncies, la família Mestres va ser desnonada de la seva casa natal, de la qual no tenien ni papers ni registre que en demostressin la propietat, cosa habitual a l'època. Aquella era una casa amb jardí on ell havia descobert les plantes i els animals, els petits vius. Aquell indret, mitificat a La casa Vella (1912), havia estat un espai on encara es respirava l'ambient medieval, on ell havia sentit contes fantàstics i on havia somiat en follets i arbres personificats que es desarrelaven per ballar. Tot s'havia perdut per la malícia humana. Desterrat, així, del paradís de la seva infantesa, Mestres desconfiarà sempre més de la societat i es refugiarà en el seu idealitzat món infantil, curull de fantasia, innocència i llibertat. Ho palesa una cita referida als seus anys escolars: “Vaig comprendre de seguida que si allò era el món, jo m'havia equivocat de planeta!”

El 1887 arribà un altre desengany que el va minar profundament. El jurat dels Jocs Florals li negà el premi que li mancava per assolir el títol de Mestre en Gai Saber. Mestres trobà molt injust que el seu poema Margaridó no guanyés, idea que es va anar reforçant a mesura que les successives edicions convertien el poema en un èxit popular. Mestres, que ja començava a excloure's de la societat, va decidir no participar més als Jocs Florals.

Santiago Masferrer, amic personal del poeta, deixà escrit que un cop sentides les anècdotes d'Apel·les Mestres en la intimitat, aspectes de la seva obra prenien sentit. D'aquesta manera s'adonà com Mestres, a través dels seus escrits, també ens explicava el fons de la seva vida, per bé que desfigurada en la forma. Les paraules de Masferrer ens animen a cercar el missatge que s'amaga entre els nombrosos fulls de la producció mestresiana.

L'obra mestra

D'aquella època destaca Liliana, la seva obra mestra, publicada a finals del 1907, elaborada, tant text com dibuix, en els anys de reclusió. Una obra que va anar prenent forma sense presses, i on, en alguns passatges, Mestres ens refereix amb la precisió d'un mirall els seus estats d'ànim, reflectint totes les pors, contradiccions, angoixes i fòbies del seu món interior. Segons Mestres, la llavor de Liliana cal buscar-la al poema Abril, escrit el 1886 en el seu viatge de noces però no publicat fins al 1911; a Abril, escriu sobre els primers follets i dones d'aigua i potser també desperta en ell l'origen d'alguns dels seus neguits.

Paral·lelament a Liliana, Mestres ja havia anat assajant diferents provatures amb els elements que acabarien configurant l'argument de la seva obra mestra. Dins el llibre II d'Idilis, del 1900, al poema La Dona d'Aygua, ens parla d'un ésser meravellós: “De la font ha sortit a flor d'aigua una figura semblant a un lliri blanc [...] bella criatura.” “Obrint sos braços s'ha abocat a mi.” Reveladora la resposta que Mestres posa en boca del caminant: “Ah boja! Creus que no et conec? Ton pare, un pobre anèmic, és el llot! Ta mare, una alcavota, és la neurosi [...] i tu vols fer-me teu? Valenta hipnosi!” Acte seguit, Mestres critica la vida banal del Fi de Segle. D'alguna manera, Mestres es manté íntegre no deixant-se arrossegar per la mort, alhora que culpabilitza la societat decadent del seu estat anímic. A Liliana hi ha un canvi substancial, la dona d'aigua no és malèvola, simplement innocent, la seva perillositat és la bellesa. A l'obra, Mestres medita poèticament sobre la relació de l'home amb la natura (avançant-se als moviments ecologistes) i té l'encert de crear un model que, partint del seu món interior, es pot aplicar al conjunt de la societat, un model que va des del seu microcosmos fins a una cosmovisió universalista de la vida. On, mentre retrata la seva realitat personal, medita sobre l'equilibri entre el dret a ser i la capacitat de destruir, la dualitat entre bellesa i crueltat, màgia i realitat, sempre amb el rerefons de la recerca de la felicitat.

La dolenteria humana

El pròleg de Liliana és una faula que manifesta la dolenteria humana: “L'home [...] du l'estigma del mal.” “Els homes tots [...] neixen pèrfids.” Un home primitiu traeix el roure que l'havia ajudat a fabricar una destral, i els arbres horroritzats es refugien al cim de la muntanya: “Van ajuntar-se allà dalt com a poble fort i lliure.” Mestres ha aplegat al seu terrat arbres i plantes dels quals té cura amb passió.

Els genis protectors del bosc eren els gnoms, fins que seduïts pels diamants es van convertir en miners. “Van [...] engrandir més els caus i enfondir més i més.” Mestres sempre deia que hauria preferit perdre part de la casa per engrandir el terrat i tenir-hi més flors. En canvi, a casa seva, com a totes les del passatge Permanyer, s'hi havia practicat un soterrani per guanyar una planta. Mestres considerava casa seva com la cova on baixava a treballar, on aconseguia els “diamants” per guanyar-se la vida. “Pel trist fosforisar de tot lo putrefacte / van oblidar el Sol, la joia del gran tot; / pel baf anguniós de lo que arrela y furga, / el voluptuós perfum de lo que esclata en brot; / els xiuxiueigs y cants de tot lo que es desperta, pel silenci tombal de tot lo condormit; / la lliure immensitat, pel feixuc sota-terra; / la vida per la mort; el dia per la nit.” “L'afany de descobrir (diamants) va convertir-se en febre de posseir, avuy; d'atresorar, demà.” “Van tornar-se llavors, esquerps y recelosos;[...] (servant) son tresor de l'enveja naixent.”

Només tres gnoms, Flok, Mik i Puk, resten fidels guardians de la natura: “Orgullosos de ser, vibrants del goig de viure / amb tot allò que viu y vibra y s'estremeix, / deixant a llurs germans encauar-se per sempre / en les tristes negrors on res canta y floreix.” “Aqueixos insensats, –digué Flok–, y nosaltres / des d'ara no podem posar-nos ja d'acord. / Ells amen amb afany les pedres que relluen; / per fer-ne bon aplec, viuen vida de mort.”

En aquest món que Apel·les s'ha fet a mida, els gnoms –com bé s'ha dit– reflecteixen el seu alter ego. “Sempre junts i d'acord, semblaren formar sols un cos y un esperit.” Cada vegada que Mestres compongui un vers es convertirà en Puk, el tendre somiador; i també serà el prudent Flok cada cop que s'hagi d'enfrontar al dilema moral de tallar una flor o matar un paràsit del seu jardí; i portarà dintre seu l'esperit de l'intrèpid Mik, que anys més tard l'impulsarà a escriure l'apassionat Flors de sang, i molt especialment el poema conegut per No passareu contra les barbaritats de l'exèrcit alemany a la Primera Guerra Mundial; i serà també, malgrat ell, com els miners que representen la societat materialista, amb la qual Mestres conviu amb la contradicció de formar-ne part. Però, de tots els gnoms, és amb en Puk amb qui se sent més identificat, fins i tot físicament. Mestres ho manifesta clarament, dibuixant-se ell mateix al costat de Puk, el poeta, desfilant junts com ànimes bessones, mentre mira al lector des del centre de la composició.

Els gnoms també representen l'alter ego de la societat. Els gnoms miners continuaran cercant diamants en espais sense llum, metàfora extensible a la realitat social, on la població abandona massivament el camp per tancar-se dins la ciutat productiva, on perden els valors tradicionals. I cal afegir-hi encara els silfs de la plana, éssers festius, ociosos i amorals. Enmig de tots, Liliana, la dona flor, la dona papallona, representa l'ideal modernista, la bellesa, l'amor, l'art en estat pur en tant que recerca de la perfecció inassolible i, per tant, bàlsam i turment alhora.

Al poema, Flok contravé les lleis de la natura, alliberant una vespa atrapada a la teranyina. La maledicció de l'aranya farà caure sobre els follets una altra teranyina més gran, la de l'amor.

Allunyada del mal

Al gorg de les Nadales –on nadala és Nadal, natalici, el naixement de les idees, la gènesi de l'art– els gnoms hi descobreixen la meravellosa Liliana, l'encarnació de la bellesa. Liliana, que és innocència, no creu en el mal, i de mica en mica s'interessa per saber. Els gnoms expliquen a Liliana què és l'home: “Ell viu per devorar i devora per viure.” “I floreix en son cor un planter de passions, l'egoisme, el despit, la recança, l'enveja, l'enyorament amarg, les folles il·lusions, l'ira, l'odi, l'orgull, la rancúnia, la venjança, l'eixorc remordiment, el desencant feixuc, l'ambició de pujar, el temor d'estimbar-se, i l'amor!” Liliana també s'interessa per l'amor: “Tot lo nat a un mal està subjecte, l'amor és mal de mals, és una lepra interna que rosega el cor trasbalsant els sentits, que al savi torna orat i foll al més pacífic, que fa ardits als covards, i covards als ardits.” Aquí Mestres estableix un paral·lelisme amb un antic text de fra Turmeda, molt conegut a l'època: “Diners de tort fan veritat y fan de jutge advocat, com savi fan tornar orat.” Mestres, canvia, però, el mòbil dels diners pel de l'amor. De fet, amor i diners (en aquest cas, diamants) són les dues causes que allunyen tots els gnoms de la vigilància del bosc.

Liliana també s'interessa per saber què hi ha més enllà del bosc, els gnoms li oculten l'existència de la plana festiva on habiten els silfs: “Allí s'hi riu per res, i es viu per res!”, tanmateix Liliana continua preguntant, glatint per conèixer “Què hi ha més enllà? [...] i després?”. És com si es plantegés l'origen de la vida i la fe, és com un infant que perd la innocència, el que per Mestres equival a perdre el paradís.

Els tres gnoms s'enamoren de Liliana. Havien resistit la temptació dels diamants, però ara volen posseir l'amor i la bellesa. L'amor els desperta la sensibilitat, i qui és sensible pateix.

Flok, contravenint un cop més les lleis del bosc, regala a Liliana una papallona, també Mik talla una flor per fer-li un present. Liliana, sense posseir el sentit del bé i del mal, arrenca les ales a la papallona i es vesteix amb el pètals de la flor. -Apel·les Mestres fa aflorar aquí una de les seves contradiccions. Ell criava erugues de la Ruda al seu terrat per obtenir papallones Rei. Però malgrat el seu franciscanisme i el sentit ecologista de Liliana, ell també col·leccionava escarabats i papallones dissecades, i regularment collia flors del seu jardí per complaure Laura, a qui li agradava veure poms de flors omplint els gerrets que decoraven casa seva.

Puk, per la seva banda, resta escandalitzat i gelós: “Només Puk va sentir al fons del fons de l'ànima penetrar un fibló que li feu molt de mal [...] per cop primer dintre son cor sentia fonda tristesa [...]. I es trobà sol i desvalgut i míser, i entorn son coll sentí un dogal de ferro que l'ofegava.” Va cercar consol en les estrelles “car és enlaire [...] lluny del món, on sempre cerquem remei als nostres mals sense cura”. Puk no pot competir amb els regals materials que costen vides. Només després de sentir el cant del rossinyol, Puk sent com si un raig d'esperança hagués penetrat en el seu cor. Aquí, Mestres ens mostra la seva sensibilitat melòmana. El cant del rossinyol és de gran bellesa, però el seu missatge, Apel·les Mestres el qualifica de “paraules misterioses com sentència d'oracle”. El cant onomatopeic diu: “Cor meu, amor meu, formosa, graciosa, mon Déu, mon sol Déu, mon ésser, mon viure, mon somni més blau, que més me fa lliure, com més me fa esclau [...] gaudint-me en sofrir! Què més te puc dir?” Després, Puk, “els ulls va cloure per mirar en son ànima” i descobrí que dintre seu hi bategava la poesia. Amb un cor de granotes va oferir un concert a Liliana, qui no en feu gaire cas. Puk va mentir per amor: “La cançó és dolenta [...]. L'amor ja començava a obrar en ell el seu influx maligne! [...] L'amor totpoderós [...] havia començat son obra pèrfida, curull de mel i fel, de flors i espines! L'amor era en els cors, i amb l'amor l'odi.” Mentrestant, Flok i Mik es burlaven de l'art de Puk. Torna a aparèixer la figura del poeta incomprès. L'enamorament dels tres gnoms els fa desunir, ara són “com tres espectres vagant entorn del gorg”.

Finalment, Liliana flirteja amb el rei dels silfs: “Vine a la plana, allà s'hi canta s'hi riu, s'hi dansa, ja al clar de lluna, ja al pic del Sol [...] en festa eterna.” La plana festiva és Barcelona, amb la seva societat bulliciosa, la muntanya és el seu terrat amb les flors, el paradís recuperat de la seva infantesa. “No hi ha res que transporti als temps passats [...] que tingui tanta força com [...] les olors [...] que us remouen fondament, donant-vos la sensació que reviviu semblants dies. [...] Per això en sentir les olors [...] sento acudir a mi totes les altres olors que van perfumar la meva infantesa.” (La casa vella)

La depressió mana

Liliana marxa amb el silf. Fuig l'ideal, fuig el delit de viure. La depressió s'apodera dels gnoms: “Passen dies i nits esperant [...] Són joguina d'un somni turmentós, llarg, sens fi, que somnien desperts [...] lligats a un mateix dolor [...] Buit al cor [...] Angoixa a l'ànima [...] i ells, fidels sense fe, sense esperança esperen [...]. Tornarà a son altar el Déu que hi veneraven? Ai! Els Déus que se'n van ja no tornen mai més!” Aquí, Mestres, panteista per naturalesa, també ens ha mostrat el seu agnosticisme. A ell bé li agradaria poder recuperar l'esperança: “Volent en va nuar l'estisorat fil d'or.” I reflexiona cercant una sortida: “Serà que el món no és més que el que portem a dins?”

Amb tot, Mestres en algun moment desitja la mort per deixar de patir: “Els gnoms immortals envegen l'home. Què és per l'home el sofrir, si tard o d'hora mor?” I hi afegeix, referint-se a la mort: “Oh formosa certitud, quin consol deus portar!” Per acabar definint el cel com “un sarcasme blau, resplendint implacable [...] que els dies de dol resplendeix més cruel.”

El caçador ha entrat al bosc. La llebre esporuguida que alerta els gnoms té un nom no gens casual: “Fòbia”. L'enemic comú els fa unir de nou. “Concert de veus, fonent-se en una sola.” Es concilien les contradiccions internes. I quan la vespa que havien alliberat torna amb “l'exèrcit del fibló” els sembla que “una teranyina immensa s'esqueixa entorn d'ells”. Es trenca el malefici, surt de la depressió, el passat torna a tenir sentit. Les vespes són el poble, units poden canviar el món contra els poderosos. D'alguna manera, l'èxit popular de Margaridó el redimeix.

Després de la victòria contra el caçador “Renasqué la pau, i amb ella el goig de viure”.

Liliana, flor efímera, durant l'hivern, mor, i al carener de la cabana dels gnoms floreix una nadala, flor tardana. Fins i tot en ple hivern pot florir la bellesa. Aquesta nadala és també un reflex del seu terrat florit en plena crisi personal, en el seu hivern anímic.

Dins la cabana, els gnoms, durant l'hivern, escriuen la crònica dels fets més destacats al llibre del bosc. Tal com Mestres fa, en el seu llarg hivern de diversos anys, escrivint Liliana. Al llibre del bosc els gnoms anoten: “Avui, dia primer de la lluna d'abril.” Abril és el títol del llibre de poemes escrits en el viatge de noces: “Ha aparegut a flor del gorg de les nadales una ratxa de llum, una volva somrient, una bombolla d'aigua [...]. Avui, dia darrer de la lluna de maig, ha desaparegut del gorg de les nadales aquell enigma formós, aquell res exquisit [...] aquell tot tal vegada.”

Mestres se'ns presenta com l'únic confident del llibre del bosc, i ens adverteix per si mai tenim la sort de llegir-lo: “No busqueu en sos fulls la història de Liliana, no hi és pas, ni el seu nom hi ha sigut consignat.” Amb tot, el mateix Mestres explica a Tardanies: “Davant de tota obra d'art, inspirada y bona y bella, pren sempre a l'artista a part y pregunta-li –Qui és ella?– Perquè no hi ha una obra d'art, inspirada y bella y bona, en què no hi tingui una part, la millor part, una dona.” Apel·les, dedicà Liliana “A ma esposa Laura”.

Mestres, després que els seus peus rellisquessin perillosament en el llot de la vora del gorg, aconsegueix fugir del negre abisme. El gorg és la depressió, l'excés de treball, la recerca inassolible de la bellesa. La malaltia és l'excusa perfecta per mantenir-se allunyat d'una societat insensible que l'infravalora, fent-lo sentir un poeta incomprès. L'amor és la seva força i el seu patiment, a vegades ha de triar entre l'amor a Laura i l'amor a l'art. Apel·les Mestres es refugia durant anys en el seu particular microcosmos i en surt victoriós quan del mateix gorg que el turmenta, en un rampell genial, aconsegueix fer-ne sorgir Liliana, la seva obra mestra.

Potser no sigui aventurat pensar que per Apel·les Mestres aquest exercici va constituir una mena de teràpia, l'acceptació de la realitat, un remei per a la seva empedreïda misantropia. Casualitat o no, només després d'haver publicat Liliana, Mestres es va veure amb prou forces per retornar a la vida pública i presentar-se de nou als Jocs Florals.

La fi de la reclusió de Mestres va ser sonada. Un dia de juliol del 1908, Apel·les Mestres va acceptar un oferiment d'en Ramon Casas per anar a fer un volt en el seu flamant automòbil. Acompanyat de la seva esposa, Laura, i els artistes Riquer i Utrillo, van fer un recorregut per la canviada Barcelona i una visita al parc Güell, on Mestres es va retrobar amb la seva estimada natura. D'ençà d'aquell dia, Apel·les Mestres va reprendre les seves sortides amb regularitat.

El mateix 1908, Apel·les Mestres, amb el seu poema Els pins, aconseguí l'Englantina d'Or als Jocs Florals i esdevingué Mestre en Gai Saber, el títol que se li havia negat anys abans.