Pedreira, editor de poetes
Mireia Sopena reconstrueix la història dels Llibres de l'Óssa Menor, una col·lecció llegendària de la postguerra
Al poeta i catedràtic de medicina Felip Cid se li va encongir el cor quan, en una visita a casa de Josep Pedreira, va prendre consciència de la importància dels Llibres de l'Óssa Menor en veure reunits en uns prestatges tots els títols del fons de la col·lecció: “Per primera vegada vaig capir, sota els efectes d'una impressió fortíssima, que culturalment érem els espectres d'un poble immòbil i vençut”. L'escena és colpidora perquè mostra amb una sola imatge des de quin estat de prostració i catacumba aquell editor catalanogallec que també escrivia versos havia aconseguit, de manera sostinguda durant quinze anys, crear un catàleg d'obres indispensables dins la història de la literatura contemporània del país. Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis (Proa), el treball amb què la filòloga i també editora Mireia Sopena (Barcelona, 1975) va rebre el Premi Carles Rahola 2011 d'assaig, reconstrueix la trajectòria d'aquell volenterós militant de la cultura a través de la dissecció del seu projecte més temerari i excepcional: la col·lecció de “poesia viva” Els Llibres de l'Óssa Menor (1949-1963), en la qual van publicar des dels poetes ja reconeguts, com Salvador Espriu, Carles Riba, Agustí Bartra, Josep Palau i Fabre i Joan Oliver, fins a joves promeses com Blai Bonet, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas, Miquel Bauçà o Vicent Andrés Estellés.
Estrenada el 1949 amb Les cançons d'Ariadna, de Salvador Espriu, Els Llibres de l'Óssa Menor va publicar 52 títols fins a 1963, el tiratge de molts dels quals es va exhaurir en un temps rècord, com les Poesies de Màrius Torres, que van suposar el descobriment pòstum a Catalunya del poeta lleidatà (i la relliscada del jove Joan Triadú, que va considerar-lo un poeta “magnificat”), o les Elegies de Bierville, de Carles Riba, que Pedreira va enaltir com el poeta de referència de l'editorial, o Les hores retrobades, que va donar a Joan Vinyoli el reconeixement que fins llavors se li negava. L'ambient repressiu i enrarit en què aquestes obres van veure la llum, en plena postguerra i sota la permanent vigilància de la censura, fa del treball de Sopena molt més que la reconstrucció sumària d'un catàleg editorial: a través del relat, enriquit amb la correspondència i els records fins ara inèdits del mateix Pedreira i amb els arxius personals dels poetes referenciats, aflora “tota la xarxa de la resistència cultural durant la postguerra”, plena de contrarietats, de rivalitats declarades i altres d'inesperades, d'impaciències, supèrbies i heroïcitats, de discussions antològiques i fidelitats indestructibles i, per damunt de tot, la tenacitat colossal d'un editor que va convertir la seva modesta empresa, sufragada en bona part amb els beneficis dels manuals per a les mestresses de casa que la seva dona, Berta Font, publicava en castellà amb el pseudònim de María Luisa Rocamora, en la taula de salvació de tota una generació de poetes a la deriva.
“Pedreira sentia veneració pels seus poetes”, confirma l'estudiosa, i ells, al seu torn, estimaven l'eficiència, la discreció i la humilitat d'un benefactor que es va negar sempre, per coherència i pudor, a publicar-se a si mateix.
La majoria dels poetes eren conscients del compromís que assumia Pedreira, encara que a vegades hi havia friccions, “fruit més del desconeixement de l'esforç que suposava editar en aquell context que de la mala fe dels escriptors”, aclareix Sopena, que en tot cas adverteix que “llavors, igual que ara, els autors sempre es planyien de l'editor”. Havent de pledejar no només amb els bancs i els censors, sinó també amb els compaginadors, linotipistes i distribuïdors, a Pedreira només li faltava la susceptibilitat dels poetes per acabar literalment malalt dels nervis. Bartra, Palau i Fabre i Martí i Pol van ser dels menys tolerants amb els retards del seu esforçat editor, a qui no es van estar d'acusar d'enganyar-los en unes cartes enceses d'irritació, i Dolç, per contra, el més elegant, tot i que l'edició del seu Flama es va endarrerir, entre errades, correccions i oblits, ni més ni menys que deu anys. El llibre proveeix informació detalladíssima, de retruc, de les capelletes culturals i dels premis literaris de l'època, i permet redescobrir alguns autors com el cubà Cèsar Nogués o el banyolí Jordi Cots.
Deute de gratitud amb la generació sacrificada
Per Mireia Sopena no hi ha cap dubte que l'Óssa Menor és una col·lecció única, per la seva continuïtat i solidesa, dins el món de l'edició en català. És una obra heroica i potser fins i tot irrepetible, en un moment, subratlla l'estudiosa, que “la poesia era el pal de paller de la cultura catalana”perquè, pel seu llenguatge simbòlic, el règim la considerava inofensiva i va mostrar-hi una certa permissivitat, tot i que amb condicions humiliants: tiratges reduïts, preus elevats i normativa prefabriana, per continuar amorrant el català a l'edat de pedra. Josep Pedreira (Barcelona, 1917-2003), que havia après l'ofici treballant per a Josep Janés, va esquivar tots els entrebancs, menys els financers, que van acabar obligant-lo a traspassar el segell a Edicions Aymà el 1965 (més endavant l'adquiriria Enciclopèdia Catalana), a treballar en projectes editorials molt menys engrescadors (editant per exemple, per a Rialp, el Camí d'Escrivá de Balaguer) i a sentir-se, al final de la seva vida, “infravalorat com una taquillera del metro”. Sopena pensava que la seva investigació serviria per restituir a aquella generació una part de la seva consagració a l'aixecament cultural del país, però quan va tenir enllestit el llibre, confessa que es va sentir desolada: “Vaig pensar que no havia aportat més que una engruna, que en comparació això no és res, que mai no els podrem rescabalar de tot el que van fer per nosaltres”.