Cultura

El cinema fet per gironins, en eclosió

Isaki Lacuesta, Edmon Roch i Albert Serra en són els principals exponents, mentre que a Girona el cine està orfe d'indústria

Les trajectòries dels cineastes gironins que despunten en aquest moment, curiosament tots de principis o mitjan dècada dels 70, és tan diferent, té tants pocs punts en comú, que res no fa pensar que es pugui parlar de cinema gironí, que, de fet, és una simple etiqueta. Es pot parlar de cinema fet per gironins, i d'un procés d'eclosió de diversos realitzadors d'aquí, que han coincidit en un període de temps concret. Isaki Lacuesta (Girona, 1975) amb Cravan vs Cravan (2002), Albert Serra (Banyoles, 1975) amb Honor de cavalleria (2006) i Òscar Pérez (Girona, 1973), amb Xavó-Xaví (2002), i sobretot El sastre (2006), van ser els iniciadors d'aquest cert auge que es viu actualment, al qual se'ls han afegit Pere Vilà (Girona, 1976) amb el seu primer llargmetratge, Pas a nivell (2007) i Edmon Roch (Girona, 1970), amb Garbo, aquest any. Lacuesta va continuar la seva ja notable trajectòria amb La leyenda del tiempo (2006) i Los condenados, acabada d'estrenar, mentre que Serra, que va poder presentar Honor de cavalleria a Canes, també hi ha portat El cant dels ocells (2008), està preparant una obra de teatre que està anunciat que s'estrenarà al Teatre Lliure i treballa en un projecte sobre la figura de Dràcula. Lacuesta i Serra tenen en comú incursions en llenguatges artístics diferents del cinema o no estrictament cinematogràfics, però vinculats, com ara la videocreació per a exposicions, però també la dansa i el moviment o el teatre. Per la seva banda, Lacuesta ha iniciat el rodatge d'un film, a Mali, Los pasos dobles, en què barreja documental i ficció i en què els eixos són l'artista mallorquí Miquel Barceló i l'escriptor i també artista francès François Augiéras. Óscar Pérez prepara el seu primer llargmetratge, titulat La pérdida, sobre els cineastes que van anar a Hollywood quan començava el cinema sonor. Aquests realitzadors, però, juguen la majoria en una altra divisió i aquesta concentració de talent no té una explicació global.

Sinergies gironines

Maurici Jiménez, president de l'Associació de Realitzadors i Productors Audiovisuals de Girona (Arpagi), és el parer que a les comarques hi ha molt de «franctirador» en l'àmbit audiovisual: «Hi ha creació –diu Jiménez–, tot i que s'ha de diferenciar entre els free lance que es dediquen a escriure guions, a la direcció, la realització, etcètera, i els que han muntat una productora, que són els que creen producte.» Jiménez afirma que a Girona, en els últims 5 o 6 anys, hi ha un grup de realitzadors que fan «coses de qualitat, tot i que els mitjans no són els més òptims», ja que la indústria, els serveis en l'àmbit cinematogràfic, estan centralitzats a Barcelona. Jiménez explica que actualment existeixen a les comarques una mena de sinergies entre productores, «que s'ajuden» a l'hora de tirar endavant projectes. Un exemple clar d'això, que abunden, és la realització del llargmetratge de Pere Vilà, en què hi van intervenir les gironines DDM Visual i Imago Produccions, aquesta encapçalada pel veterà realitzador Jep Porras. En els últims cinc anys ha estat un factor importantíssim, per tal que els joves realitzadors gironins tinguin alguna oportunitat de dur endavant els seus projectes, el Fons de Creació Audiovisual, un concurs convocat per l'Arpagi, en què els premis són ajuts a la producció de curtmetratges. Els qui opten a aquests premis són, habitualment, joves realitzadors, estudiants o graduats de l'Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia (ERAM), realitzadors sorgits de l'Escola Superior de Relacions Públiques, tots dos centres vinculats a la UdG, o els «franctiradors» als quals feia referència Jiménez, de poblacions com ara Figueres, Olot, Banyoles o Amer. A nivell d'exhibició, el cicle Pantalla Oberta –ara mateix en un compàs d'espera–, al cinema Truffaut, és una de les moltes possibilitats de mostrar l'obra, tenint en compte el gran nombre de festivals de curtmetratges que se celebren a les comarques, com ara el Festival de Cinema de Girona, dirigit per Lluís Valentí, i que aquest any arriba a la 21a edició, o mostres com ara les de Vidreres, Figueres, Cassà de la Selva, Blanes, Celrà o Gualta.

Queda molta feina encara per fer, i els símptomes no són bons, ja que l'Arpagi està al límit de la desaparició.

Albert Serra

imma merino

Després de la presentació d'Honor de cavalleria i de la seva recepció entusiasta per una part influent de la comunitat cinèfila liderada per la revista francesa Cahiers du cinema, no només va ser a Canes, sinó en el món cinematogràfic català, que va circular aquesta pregunta: «Però, d'on ha sortit aquest Albert Serra?» La resposta podria ser que Serra surt d'ell mateix, que s'ha inventat ell mateix, com se suposa que s'autopareixen els genis. Però el mateix Serra diria que, com a cineasta, surt d'haver llegit molts textos de teòrics i crítics cinematogràfics i d'haver vist els films d'alguns directors –posem-hi que de Rossellini, Pasolini, Straub–, sense que hi mantingui cap actitud reverencial i encara menys mimètica. Es allò que repeteix Pere Portabella per elogiar Serra com a exemple paradigmàtic del que s'ha de fer: «Deixar els mestres enrere i, en tot cas, mirar-los pel clatell». També podria dir-se que Serra, o almenys qui s'ha convertit en un personatge públic reclamat per programes televisius en què tendeix a la performance verbal, surt de la seva admiració per Salvador Dalí. I també de Banyoles, de l'entorn humà i paisatgístic banyolí. Però el cineasta Albert Serra sobretot surt de la seva convicció, de la confiança en ell mateix, de la fe en el propi cinema, d'una intuïció poderosa i d'un sentit estètic que el fan un dels directors més estranys i fascinants del present. Sense complexos, amb una llibertat que frega l'arrogància, ha fet un Quixot, ha imaginat un viatge dels tres reis d'Orient i segur que en deu preparar una altra de grossa.

Isaki Lacuesta

ÀNGEL QUINTANA

Entre tots els cineastes que treballen a l'Estat, Isaki Lacuesta és el més prolífic. No ho és tant per l'amplitud de la seva filmografia, ni per la seva capacitat de treball, sinó per haver entès que l'ofici de cineasta no és, en el segle XXI, un treball lligat únicament a les pantalles de les sales cinematogràfiques, sinó un treball obert a altres pantalles establertes en altres espais com ara els museus, les galeries, la televisió i els ordenadors. A nivell canònic, Lacuesta és l'autor de tres llargmetratges estrenats: Cravan versus Cravan (2002), La leyenda del tiempo (2006) i Los condenados (2009), però també d'un altre llargmetratge acabat i pendent d'estrena, No dormir en toda la noche (2009), sobre Ava Gardner, i està rodant un nou llarg a Mali, amb el pintor Miquel Barceló. Aquesta filmografia es complementa amb diversos curtmetratges, treballs per a DVD, videoinstalacions –com ara les de l'exposició Llocs que no existeixen, de la fundació Suñol de Barcelona–, i la magistral correspondència que manté amb la cineasta japonesa Naomi Kawase, In Between Days, que constitueix potser el millor treball fílmic de Lacuesta. Malgrat la proliferació de tendències i estils, darrere la mirada de Lacuesta hi ha sempre una preocupació constant per la mentida i la falsedat. Com trobar l'autenticitat en un món transformat en simulacre? Cravan ja ho anunciava i Los condenados, amb la història de traïcions que amaga, continua donant voltes sobre la mateixa qüestió.

Edmon Roch

IMMA MERINO

Mai no li ha mancat l'entusiasme, a Edmon Roch, al qual sembla agradar el cine amb una certa tendència al meravellós. El cas és que s'ha implicat en la producció de projectes molt diversos amb entusiasme, que també ha manifestat en parlar dels cineastes amb els quals ha col·laborat. Estudiant brillantíssim d'història de l'art a la Universitat de Barcelona, amb un currículum acadèmic impressionant, va iniciar-se en el món del cinema com a crític i treballant al festival de Sitges. Arran del seu entusiasme per Metropolitan, va contactar amb el seu director, el nord-americà Whit Stillman, que es disposava a rodar un film sobre les seves experiències de joventut a Barcelona que du per títol el nom de la ciutat. Aleshores, a mitjan anys 90, Roch, home simpàtic i optimista, va començar l'activitat com a productor executiu, que, entre altres i sense oblidar la seva participació en l'adaptació d'El perfum, l'ha dut a treballar amb el madrileny Fernando Colomo, l'anglès Peter Greenaway (a Les maletes de Tulse Luper) i el francès Jean-Jacques Annaud, amb el qual va viure l'aventura de Set anys al Tibet. Per dur endavant una producció tan costosa com aquesta última, no només es requereix entusiasme, sinó capacitat organitzativa i perseverança. Tot això també ho deu haver necessitat per fer possible el documental sobre l'espia Garbo, el primer llarg que ha dirigit. Al darrere hi ha el rodatge de diversos curts i els guions del film Tic-Tac, de Rosa Vergés, i del migmetratge documental Awy from the Flock, a propòsit de l'artista Damien Hirst, i també altres projectes que, si no es van concretar, no va ser perquè no hi posés entusiasme.

Òscar Pérez

IMMA MERINO

Durant un temps, Òscar Pérez va acompanyar Sefa Ponsatí en les sessions de cinema per a nens programades per Cinètic. Era la mateixa època, a mitjan anys 90, en què es reunia amb els seus amics gironins per rodar curts amb els quals sentir que era possible fer pel·lícules. Després se'n va anar a Londres a estudiar cinema i va tornar disposat a exercir com un documentalista discret i laboriós capaç de reflectir la societat actual. Una opció que no obre grans portes, però que va trobar el suport de Gran Angular, el programa de La 2 de TVE a Catalunya que, entre altres documentals d'Òscar Pérez, ha emès Xavó-Xaví, sobre una escola a Can Tunis, Al vol, L'últim pagès i Al marge.

Un dia, passejant pel Raval, va fixar-se en la petita botiga d'un sastre pakistanès. No va trigar a entrar-hi amb la seva càmera per rodar-hi El sastre, amb el qual va guanyar l'any 2007 el premi al millor curt a l'IDFA, festival celebrat a Amsterdam que potser és el més reconegut entre els dedicats al documental. Així és que tenim entre nosaltres un gran documentalista amagat darrere la seva discreció i la humilitat amb què assumeix el seu treball.

Pere Vilà

ÀNGEL QUINTANA

Joaquim Jordà va conèixer Pere Vilà en un curs de guió cinematogràfic i poc temps després de parlar amb ell no va dubtar a dir públicament que era el millor narrador que mai havia conegut. A diferència d'altres cineastes que s'han vinculat a algunes escoles o centres, l'únic mestre de Pere Vilà ha estat Joaquim Jordà i com a company de viatge, Isaki Lacuesta, amb qui ha codirigit Soldats anònims (2008). La mirada que Pere Vilà sol establir en els seus treballs té sempre alguna cosa d'autobiogràfic. La mort de la seva àvia, víctima de l'Alzheimer, va donar pas al curt Els peixos del riu Leteu (2004) o la seva incerta experiència de joventut amb la universitat i amb l'edat adulta acaba reflectint-se en el personatge masculí de Pas a nivell (2006), llargmetratge rodat amb un pressupost molt baix que li va permetre començar a poder mostrar la seva obra per un circuit internacional de festivals entre els quals destaquen el festival de Rotterdam o el BAFICI de Buenos Aires. En el seu nou projecte, La lapidació de Sant Esteve, abandona el to biogràfic per explicar la història d'un estranger que se sent sol i abandonat enmig de la societat de l'opulència. La pel·lícula, en francès, la vol començar a rodar a la primavera i té com a actor principal Lou Castel, actor que ha treballat amb Marco Bellocchio, Rainer W. Fassbinder, Philippe Garrel, Olivier Assayas i Nicholas Klotz.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.