L'aposta de la Fundació Tàpies

La Fundació Tàpies es va crear el 1984 –en règim de fundació privada però amb subvencions de les administracions públiques– per iniciativa d'Antoni Tàpies amb l'objectiu de promoure l'art contemporani, així com per preservar el seu fons. No obstant això, no fou fins al 5 de juny de 1990 quan va obrir les portes al seu emplaçament al carrer d'Aragó, a l'edifici construït entre el 1881 i 1885 per Lluís Domènech i Montaner, tot i que posteriorment seria restaurat i rehabilitat pels arquitectes Lluís Domènech Girbau i Roser Amadó per ser la seu de la fundació. Aquest immoble, que constitueix un exemple arquitectònic singular de l'Eixample perquè combina maó vist i ferro com a solucions constructives, es va erigir originàriament per ser la seu de l'Editorial Montaner i Simon.

El fet que la façana d'aquest edifici històric es coronés amb l'espectacular escultura de Tàpies Núvol i cadira (1990) ja pressuposava el nivell de risc i de repte que es plantejava. Lluny de les consideracions dels detractors que creien que es creava una torre de marfil per al seu fundador, al llarg d'aquests vint anys la Fundació Tàpies ha estimulat la creativitat i la crítica i s'ha consolidat en la xarxa de centres i museus d'art del país, i és una referència com a espai d'investigació entre disciplines i formats expositius.

I és que en aquells moments la fundació va néixer amb un caràcter de suplència, atès que el mapa cultural dels equipaments dedicats a la producció i difusió artística era molt diferent de l'actual. Uns anys abans, el 1988, es va inaugurar el Centre d'Art Santa Mònica, dependent de la Generalitat de Catalunya, un centre que va contribuir a la implantació d'una nova infraestructura artística a la ciutat, que només disposava de la Fundació Joan Miró, el Museu d'Art Modern, el Museu Picasso i el Palau de la Virreina.

Aleshores, la Fundació Tàpies formava part d'un procés de normalització que uns anys més tard s'acabaria dibuixant amb l'inici de la nova etapa del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la inauguració del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) el 1995 –que va suposar la consecució d'un projecte llargament esperat pels agents artístics de Catalunya– i l'espai Caixafòrum, que es va incorporar el 2002. D'aquí ve que ja inicialment la Fundació Tàpies optés per una política que es feia ressò de projectes lligats amb la realitat contemporània en el marc d'una línia expositiva d'investigació; uns trets que han singularitzat aquest centre respecte a altres propostes museístiques de la ciutat. Dirigida pel fill petit de Tàpies, Miquel, Manuel Borja-Villel es va encarregar de la programació i de la direcció artística. En els primers anys, les directrius van anar encaminades a recuperar artistes fonamentals del segle XX que no havien tingut prou visibilitat a Barcelona, com ara Louise Bourgeois, Mario Merz, Sol Lewitt, Fluxus, Picabia, Broodthaers, Moholy-Nagy, Robert Motherwell o Franz Kline. L'any 1998, Núria Enguita –després d'haver estat set anys treballant a l'Ivam– va rellevar Borja-Villel i va anar introduint altres vies, apostant per un art compromès amb el debat social i polític: Eulàlia Valldosera, Jana Sterbak, Steve McQueen, Hans-Peter Feldmann, Fernando Bryce o Valcárcel Medina en són uns quants exemples.

Però el que li ha donat caràcter propi ha estat el debat d'idees i de coneixement mitjançant iniciatives en què els formats de cinema i vídeo han tingut un paper preponderant, com ara les de Krzysztof Wodiczko, que denunciava la situació dels sense sostre; les del grup Art & Language, que emprava la paraula com a matèria artística; la mostra Representacions àrabs, comissariada per Catherine David, i fins i tot la transversalitat de disciplines amb la proposta de Merce Cunningham o l'art ètnic amb la mostra Àfrica explora.

D'altra banda, les mostres organitzades i dedicades a la creació de Tàpies, com ara L'ansietat de les influències –1991; cicle dedicat a un seguit de relectures del seu treball a càrrec de diversos creadors–, Comunicació sobre el mur (1992), Celebració de la mel (1993), El tatuatge i el cos (1998), Escriptura material. Llibres (2002) o Cos i llenguatge –2003; itinerant per diversos municipis–, han format part d'una de les principals línies programàtiques de la fundació, centrada en la catalogació, conservació, difusió i investigació de la seva obra.

*Crítica d'art