Cultura

«Visc en un poble que no existeix»

Toni Orensanz debuta en la narrativa amb un recull de contes sobre un Falset pràcticament extingit

Toni Orensanz (Falset, 1970) ha anat escrivint les narracions d'El falsari en els últims anys. Per fer-ho, s'ha inspirat en les històries que li han anat explicant els veïns de Falset, el Priorat i les comarques veïnes, algunes de les quals estaven relacionades amb l'àrdua investigació que va dur a terme per a L'òmnibus de la mort: «El punt de partida d'El falsari és el mateix que el de L'òmnibus de la mort, és a dir, algú que t'explica una història a la cantonada de casa mentre t'enlluerna el sol. Però si a L'òmnibus de la mort decideixo empatxar-me de veritat i fer periodisme, a El falsari aquestes històries m'han servit de punt de partida per a la fabulació.»

En el llibre, Orensanz presenta uns personatges que de tan reals semblen inventats i que li permeten bastir un lloc mític, com la Mequinensa de Montcada o el Macondo de García Márquez: «En els últims deu anys m'he adonat que visc en un poble que no existeix. El cafè de Falset s'ha convertit en un pub. Falset ha anat perdent els vincles de comunitat rural i s'ha transformat en una societat urbana. Hi ha gent que viu al carrer de Baix i és com si visquessin a la Diagonal de Barcelona i van a buscar amb cotxe els xiquets al col·legi.» Per aquesta raó, les històries que explica al llibre tenen un aire excèntric o de paradís perdut: «El món rural, tal com l'hem entès fins ara, es comença a acabar. Jo que sóc de poble, però que també sóc urbà, encara he vist coses que els meus fills, o gent que té dinou anys, ja no ha vist. Quan era petit venien a col·legi dos nens de Porrera que, amb dotze anys, es van escapar de casa amb un escopetí i una canya de pescar. Van estar tres dies desapareguts perquè pretenien viure pescant i caçant pardals. I n'hi havia altres que menjaven per berenar entrepans de sang fregida. Si ho fessin ara, segur que els assistents socials hi intervindrien.»

Com a deutores de la tradició oral que són, Toni Orensanz ha escrit les històries d'El falsari en prioratí: «Al Priorat no parlem com a Tortosa, ni tan sols com ho fan a Móra ni a Reus. En aquesta definició del dialecte prioratí, potser sóc dels primers escriptors que el reivindico. Hi ha gent que té molts complexos en aquest tema de la llengua. Però a mi em venia de gust fer-ho, és una llicència literària. Andrea Camilleri escriu en sicilià les aventures del comissari Montalbano i ho fa amb tota naturalitat.» De fet, la llengua emprada per Orensanz a El falsari s'adapta com un guant en històries com la del mestre d'obres que va rifar un xalet a Falset l'any 1933, la dels dos germans fadrins que van esquarterar la mula morta o les últimes execucions públiques al Priorat, les de dos homes i una dona, el 1893, morts al garrot pel famós botxí Nicomedes Méndez. Aquest últim conte és una recreació literària del mateix cas que Orensanz va investigar i escriure a Passió, crim i oblit (2003).

Les reaccions que s'han començat a produir a Falset amb El falsari són curioses i algunes podrien protagonitzar altres contes. «Hi ha gent que diu que ells també coneixen històries que no havien sentit mai. N'hi ha d'altres que surten al llibre però dels quals he hagut de canviar el nom. I altres que estaven encantats de protagonitzar un dels contes, com Enric Soldevila, Brillando, que ha mort fa poc.» Brillando era el pregoner que el 20 de desembre del 1973 va haver d'anunciar pels carrers de Falset l'atemptat d'ETA contra Carrero Blanco. La manera com ho va fer li va ocasionar problemes amb la Guàrdia Civil i l'alcalde. També hi ha qui ho explica com si li hagués passat una història sorgida directament de la inventiva d'Orensanz. I és que, com diu l'escriptor, «la realitat està sobrevalorada i la història està plena de falsedats i mitges veritats».

Fernande Olivier

Toni Orensanz té en projecte escriure sobre la segona estada, la de 1909, de Picasso a Horta de Sant Joan. L'atrau sobretot Fernande Olivier, l'amant de l'artista que va causar sensació entre la gent del poble per la seva manera de vestir o per les partides de dòmino que feia al cafè: «El personatge m'agrada molt. Però encara no sé si tractar la història com a periodista o bé com a narrador.» En aquesta història de Picasso i Olivier a Horta «hi ha molta barreja de veritat i mentida», un terreny en què l'escriptor falsetà s'hi mou a gust, tal i com demostra a El falsari.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a