Cultura

Josep Palau Oller (Barcelona, 1888-1961) seria un de tants creadors catalans als qui el pas del temps no ha recompensat el seu talent si no fos perquè el seu fill, el poeta Josep Palau i Fabre, el va reivindicar com l'origen de la seva sensibilitat i el seu món creatiu. Palau i Fabre va morir el 2008 sense haver saldat tot el deute que tenia amb el seu pare; un deute que volia resoldre atorgant més dimensió al llegat artístic de Palau Oller des de la fundació que duu el nom de tots dos, la Fundació Palau de Caldes. Amb la persistència del crític d'art Josep Casamartina, el tribut al pare ha agafat ara la forma d'un llibre i una exposició que descobreixen, en tot el sentit de la paraula, un dissenyador de teixits, de mobiliari, de joguines i d'andròmines vàries sorprenentment polifacètic i modern.

Palau i Fabre salda el deute amb el seu pare

La Fundació Palau de Caldes rescata en una exposició i en un llibre l'obra polièdrica del dissenyador Josep Palau Oller

«Recordo un dia que [el pare] em va dir: ‘No sé qui t'ho ha ensenyat, tot això!', i jo li vaig respondre: ‘Tu!' Pobre home, va comprendre que li deia la veritat i no va saber què contestar-me.» Palau i Fabre sabia perfectament de qui havia mamat l'essència avantguardista del seu món artístic, i més que ho sabia aquell «dolorós» dia que es va barallar amb ell, el seu pare que tant estimava, un home que en temps de la Guerra Civil Espanyola «es va anar tornant conservador», va anar tancant la seva ment oberta i es va distanciar del fill; i el fill, del pare.

Josep Casamartina explica que la reconciliació «vindria tard, segurament anys després de mort Palau Oller», però que a partir de llavors, Palau i Fabre «va reconèixer tothora el llegat cultural i artístic que devia al seu pare, va vetllar per preservar-lo i no va escatimar publicar-ne testimonis quan sorgia l'ocasió». I així, quan va concebre la idea de tenir una fundació on pogués deixar ordenat tot el seu llegat, va descartar la primera –i més llaminera– opció de denominar-la Fundació Palau Picasso, per la segona i definitiva opció: Palau, «perquè la fundació no seria com havia de ser sense les aportacions del seu pare», diu el president de la fundació, Tomàs Nofre.

Casamartina, l'artífex d'aquest projecte de rescat del pare de Palau i Fabre, s'ha capbussat els últims anys en un «univers salvatge de papers» o el que és el mateix, un gran magma de més de 50.000 documents (entre dissenys de mobiliari i joguines, mostraris i catàlegs de teixits, objectes, escultures, pintures, dibuixos...), tot el fons Palau Oller que custodia la fundació, per intentar «recompondre el gran i discret calidoscopi que és Palau Oller».

El resultat d'aquest extenuant i fascinant projecte de catalogació i investigació és l'exposició Palau Oller, polièdric, que es pot visitar a la Fundació Palau de Caldes fins al pròxim 29 d'agost, i que té per fidel company d'aventura un llibre catàleg. Gràcies a la tenacitat de Casamartina, s'han pogut localitzar i identificar moltes peces de teixit i de mobiliari, que fins llavors es consideraven anònimes, conservades en col·leccions particulars i museus.

El recorregut expositiu està impregnat del to amb què Palau i Fabre va evocar sempre el seu pare (de fet, per a tots els textos de sala s'han triat escrits del mateix Palau i Fabre). És a dir, un to «mesurat», com subratlla Casamartina: «Mai no va fer un panegíric del seu pare, sinó que el va saber observar amb un finíssim sentit crític».

I és que, segons explica Casamartina, Palau Oller anhelava per sobre de tot ser un bon pintor, un pintor de la Sala Parés, i en això va fracassar estrepitosament. La seva pintura és, a ulls de qualsevol crític d'abans i d'ara, absolutament menor. També ho era a ulls de Palau i Fabre: «Li costà trobar el seu camí, el seu accent.» És, en canvi, en la resta de les seves produccions on s'amaga el veritable geni. Un geni que a la seva època ningú hauria enaltit mai com un artista. «Un dibuixant de teixits o un decorador era considerat un artesà, un criat o un menestral de la indústria o de la burgesia», no pas un artista, diu Casamartina. I és aquest Palau Oller, el dibuixant de teixits i el decorador, el que el seu fill, ara amb la veu de l'exposició de la Fundació Palau, va reivindicar com el talent avançat que va ser.

Que va ser i que, com intenten demostrar ara els impulsors de l'exposició, continua sent. Com a mínim ho és en el disseny de teixits, tasca que va realitzar entre el 1910 i el 1920, sovint en col·laboració amb el pintor Josep Mompou. Casamartina ha aconseguit engrescar la dissenyadora de moda Isabel de Pedro, la botiga de teixits i empresa tèxtil per a moda Gratacós i a la polifacètica artista Mariaelena Roqué a utilitzar alguns dels dissenys de Palau Oller per a les seves col·leccions. Per Palau i Fabre, no seria cap sorpresa confirmar aquesta vigència: «Resulta prou curiós que aquest país, una de les indústries principals del qual i una de les seves fonts de riquesa ha estat, segons diuen, els teixits, no s'hagi preocupat gens, o a penes, per la part artística de l'empresa, per saber qui els concebia, qui els dissenyava. Goso creure que aquest aspecte de l'obra del meu pare és un dels més actuals i un dels que seran més valorats.» Doncs vet aquí.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a