Cultura

SERRA DE RIVERA

PINTOR

«Ens va tocar el rebre als figuratius»

Si en lloc de català fos francès o anglès, Serra de Rivera (Sant Joan Despí, 1946) estaria considerat un talent indiscutible. Però és català. Així i tot, les coses no li han anat gens malament (els seus quadres es venen, i bé), i un cert col·leccionisme i galerisme li ha estat fidel, com ho proven les dues exposicions que aquests dies hi ha a Barcelona. L'una a l'Espai Volart de la Fundació Vila Casas (dedicada als seus retrats) i l'altra a la galeria Artur Ramon (farcida de nus femenins, bodegons i paisatges).
Vostè pertany a una generació d'artistes molt maltractats.
–«Sóc un pintor que estava predestinat a fer l'obra que faig. Vaig estudiar Belles Arts de molt jovenet: vaig entrar-hi als 13 anys i en vaig sortir als 18 anys. Quan vaig acabar, em vaig adonar que el que es feia no tenia res a veure amb el que havia estudiat a l'escola. Miró? No me'n van parlar mai, o molt malament. Picasso? Amb prou feines el podien suportar. En aquest ambient ens vam formar als artistes de la meva generació. Vam tenir la gran sort de descobrir la pintura de Francis Bacon quan es va donar a conèixer aquí. Ens pensàvem que tot ja estava acabat, que tot era obsolet, i la pintura de Bacon ens va revelar que no era així, que encara podíem continuar.»
–Hi insisteixo, se'ls ha maltractat.
–«Ho hem tingut difícil. Ens han deixat de banda, aquesta és la crua veritat. Et poso un exemple: fa 25 anys que no participo a Arco. Van vetar les galeries amb què jo treballava.»
–Som un país petit.
–«Molt petit, tant que no hi ha lloc per a tothom. És trist. Les posicions estan molt radicalitzades, més que a cap altre país. Veníem d'uns temps molt difícils i, en acabar el franquisme, hi va haver una voluntat de mostrar-nos al món com els més moderns de tots. I ens va tocar el rebre als pintors figuratius. Aquí hi ha hagut sempre capelletes, en l'època de Casas i Rusiñol ja n'hi havia. Ara, sí que ha sigut molt difícil, però també et dic una cosa: he fet el que m'ha donat la gana.»
–A Madrid, els figuratius sí que van tenir reconeixement.
–«Allà, els pintors abstractes i els figuratius eren companys, convivien i es respectaven.»
–No es queixa de res i de ningú?
–«Ho podria fer, però me n'oblido. És que jo tinc molta feina a l'estudi, oi que m'entens? No estic per aquestes batalletes.»
–Què ha canviat de llavors a ara?
–«Ja no és només la figuració la que pateix sinó la pintura en general. Amb l'arribada de l'art conceptual els pintors, tant els abstractes com els figuratius, ens trobem en la mateixa situació: se'ns aparta.»
–Vostè està considerat un puntal de la figuració realista catalana. Té consciència d'haver creat escola?
–«He sigut professor, a l'escola Eina, però no en sóc conscient, no. Potser algú que ha necessitat trobar referents... Potser sí que he sigut una mica referent..., potser sí que he servit d'exemple que aquest tipus de pintura es pot fer. Penso en pintors més joves que jo, que es poden haver sentit reconfortats.»
–Vostè bé que els deuria necessitar, els referents. Abans ha mencionat Bacon; i els artistes d'aquí?
–«És clar que vaig aprendre a pintar mirant el que veia al museu de la Ciutadella, que era l'únic que teníem a l'abast. Però torno al que et deia abans: quan vaig sortir de Belles Arts, al carrer es feia una altra cosa. Durant un temps em vaig quedar desorientat. I per això em vaig dedicar molts anys a fer gravats. Em sentia més lliure, menys condicionat. Als meus inicis, feia un surrealisme molt influït per Magritte. Però me'n vaig cansar, em resultava artificiós.»
–Un bon dia va fer el salt.
–«Arriba un dia que et tranquil·litzes i et treus de sobre els prejudicis. I vaig tornar a la pintura figurativa, tot i que llavors..., ja no sabia pintar! Havia perdut completament l'ofici i vaig haver de començar de zero.»
–Va provar de fer abstracció?
–«A mi, el que vaig estudiar a Belles Arts m'agradava. M'hi sentia còmode. Per això no hi he volgut renunciar mai. Vaig intentar fer abstracció, però com que no l'entenia... Vaig desistir-ne ràpidament. Jo necessitava la figura.»
–I com se sent avui un pintor figuratiu?
–«Jo em trobo rar. Quan veig la meva pintura en exposicions col·lectives..., la veig anormal.»
–A contracorrent?
–«És massa romàntica aquesta paraula. Jo no he anat en contra de res, he anat al meu aire i punt i final. No em poso a treballar pensant que aniré en contra dels altres. Jo vaig a favor meu.»
–Però se sent rar. Quina és la pintura vàlida avui?
–«Ha de passar temps i les coses s'han de posar al seu lloc. Ep, i potser llavors la meva pintura també desapareixerà!»
–I dels joves pintors, que n'opina?
–«Ho conec poc. Veig que sí que fan l'esforç de pintar però que tenen moltes dificultats. Sovint penso que la pintura s'acaba.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.