Cultura

El festival tanca una de les edicions més exitoses amb el duet britànic Chemical Brothers com a protagonista

Comiat èpic del Sónar

El de Jónsi
va ser un dels xous més sòlids, emotius, delicats i precisos de
tot el festival

El Sónar es va acomiadar dissabte a la matinada amb la satisfacció d'haver esquivat els efectes de la crisi: l'increment de públic, unes 10.000 persones més en relació amb l'any passat, amb un cartell aparentment modest que no tirava la casa per la finestra, esdevé la millor notícia possible per al festival. A més a més, el balanç artístic que deixa aquesta edició és especialment satisfactori, no només pels habituals descobriments que el visitant no iniciat pot fer durant el cap de setmana, sinó també perquè els grans noms, o una bona part d'ells, han ofert actuacions a l'altura de les expectatives. Per exemple, els Chemical Brothers, grans estrelles de la jornada de comiat. El duet britànic arribava amb dues novetats: una de més intranscendent, el seu darrer àlbum, del qual van repassar els millors moments en la primera part del concert; i una altra de molt més rellevant i significativa, el nou joc de visuals que complementa el xou. El guió, com sempre, esperat, previsible i totalment sotmès a la llei del crescendo, però es fa difícil buscar les pessigolles a un concepte i una execució tan èpica, infal·lible i efectiva com la de Chemical Brothers. Van omplir fins a la bandera el SónarClub, van provocar un èxtasi generalitzat, global i unànime i van buidar la resta d'escenaris una hora i mitja. Retrets, els justos.

Molta menys capacitat de convocatòria va demostrar Jónsi, més conegut com el Cantant de Sigur Rós. Una llàstima, perquè el seu va ser un dels xous més sòlids, emotius, delicats i precisos de tot el festival. Presentava Go, un debut en solitari que es mou entre el pop vitalista i gairebé feliç i la melancolia ombrívola característica del seu grup mare, i l'actuació es va convertir en un fidel retrat d'aquesta dualitat: l'inici, en punt mort, ambiental, més atmosfèric; el nus, més actiu, amb repàs obligat als dos o tres hits eufòrics de l'àlbum; i el desenllaç, explosiu, un clímax en què música i imatge anaven de bracet per deixar el recorregut en el punt més alt.

Instints ocults

Per sort, el llistó encara el van apujar una mica més, i de quina manera, Fuck Buttons, que ja al darrer Primavera Sound ens havien avançat les claus d'un directe físic, d'impacte total, en què el soroll es barreja amb harmonia i plasticitat radicalitzada amb els cops d'efecte melòdics de la seva proposta. Si els crescendos de Chemical Brothers són rudimentaris i populistes, els de Fuck Buttons apel·len a uns instints més ocults i emocionals, i això fa del seu directe una experiència inoblidable que connecta directament amb l'estómac i deixa empremta. Si haguéssim de plantejar un hipotètic top 3 dels millors concerts del Sónar 2010, el seu hi té lloc assegurat.

No es pot dir el mateix de Dizzee Rascal, gran ambaixador del grime, variant més electrònica i ballable del rap patentada al Regne Unit. Aquest MC londinenc no va decebre, però tampoc va sorprendre o captivar més enllà del que s'esperava. L'escenari SónarClub li quedava massa gran, en tots els sentits, i a mesura que avançaven els minuts la intensitat es transformava en tedi i monotonia, dues qualitats que, precisament, no vam trobar en la presentació del nou espectacle en directe de Matthew Herbert, gairebé una performance electrònica amb una tenda de campanya i una escala a manera d'atrezzo. Semblava una posada en escena deliberadament colorista per camuflar un discurs musical dispers i sense gràcia, curiós aperitiu per rebre Chemical Brothers i enfilar ja la recta final d'un cap de setmana entregat en cos i ànima a la ciència del ritme.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.