Marina Rossell: "Aquestes cançons m'han robat el cor"

Sardanes, havaneres, nadales, cançons religioses, populars, de bressol o d’autor conformen el nou disc de Marina Rossell. Clàssics catalans..., un títol acabat en punts suspensius per donar cabuda a composicions pròpies i actuals, que la cantautora presentarà avui a la sala Luz de Gas en el marc del festival BarnaSants. Acompanyada de Maurici Villavecchia i Eduard Iniesta, el concert serà un repàs exhaustiu a un treball que l’ha fet beure de les fonts musicals.

Què l’ha impulsat a revisar els clàssics?
La connexió amb la Renaixença, el Noucentisme i el Modernisme, m’ha robat el cor.

Vostè edita per a una companyia que té distribució internacional, ¿hauria fet el mateix només per al mercat català?
Ho hauria fet de tota manera. Perquè treballar amb aquestes composicions m’ha connectat amb unes arrels directes. Fa uns anys vaig participar en un festival a Armènia en què proposaven acabar l’actuació amb una cançó de la teva religió. En un primer moment vaig pensar que no en podia cantar cap... i, de sobte, em va venir el Virolai. Doncs la vaig cantar a capella i vaig sentir autèntica emoció. Una emoció que em va traslladar a la infància.

Nostàlgia?
Més aviat és un plaer. El plaer de connectar amb aquesta tradició. Molts artistes del món ho han fet: jueus, àrabs, hindús, grecs, els flamencs... perquè aquesta és la veritable font.

Cantant aquests clàssics, no té por que diguin que es mira el melic, per dir-ho d’una manera suau?
No. Per exemple, les tres sardanes que obren el disc estan replantejades, les havaneres tenen una altra mixtura, una altra instrumentalització... però totes conserven l’essència. Una cosa que m’agradaria destacar és que l’any 1923 l’Institut d’Estudis Catalans va convidar Albert Einstein a fer una conferència. En un sopar a casa d’en Rafael Campalans li canten aquestes sardanes, que havien sigut compostes feia molt poc. I en els seus diaris, l’Einstein escriu: “No sé si tornaré a Barcelona, però sí que sé que aquestes cançons ja formen part de la meva vida”. Per tant, podríem dir que em miro el melic si hagués agafat cançons carrinclones, arxiconegudes. Però crec que, com diu l’Antoni Puigverd, estic desempolsant aquestes composicions de la Renaixença, del Modernisme, per donar-ne una visió actual. Tornar-les a fer caminar perquè ningú les canta i ningú les radia.

Parla de clàssics, però també hi ha inclòs La Gavina.
La Gavina l’he inclosa perquè volia que al disc hi hagués diferents aspectes de la nostra cultura. Donar-ne una visió global. I m’he permès posar-hi Dies, idees i amor, que és de collita pròpia, o la Mare de Déu del món... Això vol dir que camino cap endavant. Per això he posat els punts suspensius al darrere de Clàssics catalans...

Quin significat dóna a aquests punts suspensius?
Els punts suspensius em protegeixen de les crítiques, per si algú considera que és una pretensió incloure cançons meves entre les clàssiques.

¿Es necessita tenir molta confiança amb un mateix per gravar i cantar aquestes cançons clàssiques?
Com a molta gent de la meva generació, cantar aquestes cançons em feia vergonya. Pensava, com és possible?: som i serem gent catalana? Primer les van prohibir, després van ser mal utilitzades, posteriorment oblidades... L’emigrant o el Per tu ploro, o totes aquestes sardanes es veien queques, cursis. I, en canvi, amb el pas del temps, als meus 50 anys i escaig, després d’haver viatjat pel món, després de cantar al lloc més alt com pot ser al llac Titicaca; després d’haver cantat al lloc més profund com pot ser una mina asturiana; al lloc més fred com pot ser la tundra russa o al més càlid com poden ser els països caribenys, les puc enfocar sense cap mena de reticència.

Quin ha estat el procés?
Comprar les partitures a la Rambla, parlar amb en Maurici Villavecchia i amb l’Eduard Iniesta com a cuiners. Estudiar com les van fer els mestres i pensar com servim aquests plats...

Si parla de cuina, potser aquests tres punts suspensius es transformaran en estrelles Michelin?
[Riu] Moltes gràcies, però això ho ha de dir vostè i no pas jo!