Cultura

La Girona de Roca Delpech

El Claustre inaugura l'única exposició organitzada pel centenari de l'artista

És l'artista que va contribuir més a difondre la imatge de la ciutat al món en la postguerra

A l'aparador, una cadira de balca atrotinada, diminuta, al costat de la taula de treball, no pas gaire més gran, amb la capseta dels tubs de pintura rebregats al damunt, els pinzells desfilats, les ulleres ja entelades, definitivament abandonades, i el broquet i el paper de fumar. Amb aquesta escenografia, anuncia El Claustre l'única exposició a Girona que recorda el centenari de l'artista Jaume Roca Delpech (Salt, 1910-Girona, 1968), probablement l'artista que més va contribuir, entre els anys quaranta i seixanta, a exportar la imatge deliqüescent de la ciutat monumental a la resta del món.

A la mostra que la cèntrica galeria li dedica fins al 2 d'octubre, es pot constatar l'enorme difusió que va arribar a tenir la seva obra gironina amb una sèrie d'estampes delicioses, de la mida d'una postal per a la seva comercialització, exhibides a l'interior d'unes vitrines que fan memòria també de la presència de Roca Delpech a les principals galeries europees de l'època. Però el més excepcional d'aquest artista, apreciable en les 34 aquarel·les que exposa El Claustre, és que la profusió de la seva obra i la insistència en el mateix motiu no van anar mai en detriment ni de l'exigència ni de la qualitat del seu treball. El seu fill, el també pintor Santi Roca Costa, explica en un dels textos del llibre editat per a l'ocasió, El Claustre i Roca Delpech, que el seu pare solia dir-li, i ben seriosament, que “amb tres o quatre temes en tindria prou per pintar tota la vida”. I és veritat que Girona és sempre una altra en el mirall de les seves aquarel·les, una ciutat propícia a la pluja, la ruïna i la somnolència, tal com l'ha fixada la tradició, però capaç de desvetllar-se quasi desafiant amb una intempestiva taca de color, en la roba estesa, en una mata de ginesta o mimosa, en l'abric d'un carmí inesperat d'un passavolant. És la mateixa estratègia de cop furtiu, d'impacte cromàtic amb què força l'aiguada a prendre relleu atmosfèric, que aplica també a les seves vistes de París, la ciutat que coneixia millor després de Girona i de la qual es presenten també uns quants paisatges urbans.

Aquesta és la segona gran exposició que El Claustre dedica a l'artista saltenc, després de la que el 1994 va reunir plegades l'obra de pare i fill. L'Ajuntament va dedicar-li dues exposicions d'homenatge ja fa unes quantes dècades: la primera, el 1973 a les Sales Municipals, i la següent, el 1982 al Museu d'Història.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.