De Fabra i Coromines a Chomsky

“Només sé que no sé res”. Aquest podria ser el lema de Joan Solà, un savi conscient de la complexitat de la llengua, de la qual assenyalava la “complicació” irreductible, i davant de la qual només podia sentir “humilitat” i “prudència”. Es va interessar sobretot per la sintaxi, ja que conté “estructures poc visibles” que engrescaven el seu intel·lecte. De l'estudi dels aspectes normatius va derivar cap als diferents corrents lingüístics, sobretot l'estructuralisme i la gramàtica generativa de Noam Chomsky, un dels seus mestres reconeguts, al costat de Pompeu Fabra i Joan Coromines.

El seu amor per la llengua va néixer d'una manera “merament natural”, tal com deia en una entrevista a El Punt el juliol del 2009. En un context històric i social dominat pel castellà, Solà va entrar en contacte amb el català escrit gràcies al seu germà, que el va animar a escriure les cartes en aquesta llengua. Com que aleshores no es podia estudiar català a la universitat, el filòleg va deixar magisteri a Lleida, d'on era originari (Bell-lloc d'Urgell, 1940), per anar a Barcelona, on es va llicenciar en filologia clàssica. Va aprofitar l'embranzida que va suposar la creació de la primera càtedra de català el 1965, i va ser ajudant del primer catedràtic, Antoni Comas, al nou departament de català, que després posaria en marxa una llicenciatura. El 1970 es va doctorar i va aconseguir una plaça de professor a la secció de lingüística. Posteriorment va ampliar els seus estudis en lingüística general a les universitats de Reading i d'Exeter (Gran Bretanya).

Amb una clara vocació didàctica (a la universitat encara se'l recorda pel seu tracte cordial amb els alumnes i perquè sempre estava disponible), Solà va compaginar la investigació amb la docència. A banda de la Universitat de Barcelona (on va obtenir una càtedra en llengua i literatura catalanes el 1983), va impartir classes en diverses institucions públiques i privades, així com màsters i postgraus.

Va escriure més de quaranta llibres sobre sintaxi, història de la llengua, lèxic, puntuació, tipografia i altres matèries de lingüística i sociolingüística, el darrer, Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009). Entre les obres de més volada hi ha la codirecció, juntament amb Jordi Mir, de les Obres completes de Pompeu Fabra (al gener sortirà el setè volum), l'edició de L'obra de Joan Coromines: cicle d'estudi i d'homenatge (1999) i la direcció de la Gramàtica del català contemporani (2008). També va treballar en la redacció de la sintaxi de la nova gramàtica normativa de l'IEC, institució de la qual era el vicepresident des del 2009. Empúries prepara l'edició de L'última lliçó, que aplega els discursos i textos escrits els darrers mesos.

Amb tot, Solà no era cap rata de biblioteca. Home d'interessos variats i obert al món i a la societat que l'envoltaven, havia anat de públic a algun concert de rock i també va integrar alguna vegada la comitiva de retorn del Dakar a l'Àfrica. A més, va desenvolupar una extensa tasca divulgativa als mitjans de comunicació, sigui en la premsa diària, entre la qual, l'Avui, o en programes televisius i tertúlies radiofòniques. Referent en el món i intel·lectual del país, Joan Solà va recollir diversos guardons, com ara la Creu de Sant Jordi (2005) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2009).