Cultura

La contra

Excursió a la cova del Manco

La cronista acompanya Miquel S. Jassans a contemplar la balma ‘de les estrelles', on ha ambientat bona part de l'acció de ‘Retorn a Sefarad', la seva última novel·la

Un diumenge de començaments de tardor enfilem amb el Miquel i l'Agnès el coll d'Alforja i aparquem els cotxes vora la font de la Paua per anar a trobar el camí dels masos, que ens ha de conduir a la balma de les estrelles, una presumpta sukkà (cabana) del rei David que és una de les protagonistes de la novel·la de Miquel S. Jassans Retorn a Sefarad (Cossetània Edicions), la tercera mostra del nervi narratiu d'aquest homenot d'Alforja. La cronista s'ha encaparrat a anar a veure en persona la balma, que és la cova del Manco de tota la vida, i aquí estem, trescant pels camins de sota el poble abandonat de la Mussara. Costa mantenir unit el grup, que si ara un rovelló, mira, mira, que si ara un ramet d'orenga, olora, olora, però finalment arribem a la cova, “una mena de balma ocasionada per un estrat calcari enorme que havia quedat la meitat suspès en l'aire quan l'espadat terreny va ser gastat per l'erosió de l'entorn”, la descriu el mateix Jassans a la novel·la. La balma, que passa prou desapercebuda, és interessant de fora però encara ho és més de dins, amb un sostre ple d'estrelles que recorden les del rei David. L'escriptor i pintor la va trobar ja fa anys gairebé per casualitat amb la seva esposa ja desapareguda, Teresa Pellissa, i vint-i-cinc anys després, tot buscant bolets, la va tornar a localitzar amb la seva parella actual, Agnès Padró. Jassans de seguida va creure que aquella cova podia estar relacionada amb les importants comunitats medievals de jueus que van viure a l'Aleixar, Vilaplana i Alforja. I a partir d'aquí, va començar a gestar Retorn a Sefarad, una novel·la que parla d'exilis (“de fet, la novel·la s'havia de dir Exilis”, apunta) i de diàspores, les dels jueus del segle XV i la dels republicans del XX. Dos descendents dels dos grups es troben i uneixen esforços en la recerca de les seves arrels. Una recerca que acaba sota les estrelles de la cova del Manco.

La novel·la ha agradat molt a la cronista, tant com la primera, El secret dels pergamins càtars, que va revelar la faceta literària de Jassans, savi, pintor, arqueòleg i autor d'estudis d'onomàstica. L'alforgenc té la virtut de ser un escriptor que pinta o un pintor que escriu, motiu pel qual sembla que escrigui amb pinzell quan diu coses com aquesta: “Ara, en remuntar l'altiplà, el paisatge prenia un altre caire, es feia més majestuós, la vista s'escampava des del delta de l'Ebre fins més enllà de Tarragona, mentre als seus peus les terres del Camp escampaven fumeroles provinents de viles i poblets que es dibuixaven entre els conreus, i munió d'espurnes rutilants eren els espills de basses i superfícies brillants de les masades. Al lluny, la ratlla platejada de la Mediterrània mostrava lluentors metàl·liques, reflexos i contrallums del sol matiner”. Com si contemplessis el paisatge d'un quadre, vaja. No sabem amb certesa si la cova del Manco va ser una sukkà, una cabana on jueus del Baix Camp celebraven la festa de les Cabanelles o Tabernacles. O potser va ser un pastor que, avorrit de trescar amb les cabres, un dia va pintar un cel estrellat a la balma. Sigui com sigui, contents i un xic emocionats de pensar que hem estat potser en una sukkà de l'any de la picor, tornem a agafar carregats amb uns quants bolets i uns ramets d'orenga el camí, ara costerut, de retorn al cotxe.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.