Cultura

La contra

Lletra empresonada

El PEN català s'allibera de la gàbia per commemorar el dia de l'escriptor empresonat amb una exhibició de vitalitat al centre de Barcelona

El 15 de novembre és la data que el PEN internacional reclama per recordar els escriptors perseguits, que estan en presó o, fins i tot, han estat assassinats. Són autors que han vist violat el seu dret fonamental de la llibertat d'expressió en societats repressores. Ahir, dimarts, el PEN català, que aplega uns 500 escriptors de parla catalana van visibilitzar aquest crit silenciat al carrer. Si els últims anys, eren membres del PEN català (o convidats per aquesta entitat) els que es tancaven simbòlicament en una gàbia en solidaritat amb els escriptors que no tenen la clau per sortir-ne, aquest any l'acció ha pres el carrer de manera festiva. I alhora reivindicativa.

Els tambors coloristes de la companyia Perkimba recordaven un aire ètnic, lúdic, en què ballarins de l'Institut del Teatre establien un diàleg. El PEN català optava per la música i el ball (dos expressions artístiques ben allunyades de la paraula impresa) com a obertura entre el monument als Santpere i la caseta del Museu de Cera. I a esquenes del dissortat Colom que es perd les performances d'aquesta Barcelona mediterrània venuda als operadors turístics.

Probablement, des d'una Catalunya amb democràcia, mig ensopida per unes eleccions pròpies però que sonen distants, els tambors de Perkimba sonen llunyans. Però això tampoc és Antaviana. Només cal escoltar-se cada dia els presentadors del Telenotícies que discrepen dels blocs electorals imposats per uns partits, gelosos de perdre vots fins al punt de coartar el dret a ser informats de tota la població.

Fa unes setmanes, al centre penitenciari de Quatre Camins, els
interns estrenaven un muntatge inspirat en els límits. Els seus
eren els dels barrots. Però reflexionaven que també els que viuen fora tenen uns límits que imposen les modes, la hipocresia. Berta Vidal i Catalina Florit van fer ahir una dramatúrgia (a la Rambla al matí i a l'Ateneu Barcelonès, a la tarda) en què donaven veu a la lletra empresonada d'escriptors. Imploraven veure les estrelles. Odiaven el ciment gris. Feien castells fantàstics a la cel·la de càstig i denunciaven que, més que l'edifici que els retenia eren les mentides “el que converteix el nostre món en una llòbrega presó”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a