Cultura

Crònica

Va d'aventures

És tot un detall que Edmon Roch tingui en compte Girona a l'hora de fer la presentació de les seves pel·lícules, amb la presència, o sense, d'alguns dels implicats directament en la producció. Bruc no n'ha estat una excepció, i dijous, abans de començar la projecció d'1/4 d'11 de la nit als Ocine, Roch va presentar el film juntament amb el director, Dani Benmayor i amb un dels protagonistes, Santi Millán, que a la pel·lícula fa el paper de De la Mata, un espanyol que parla català i amb el qual l'oficial francès Maraval, el dolent del film, encarnat per Vincent Pérez, hi té un deute de vida. Abans del visionat de Bruc, cal tenir en compte algunes consideracions, per si de cas: no es tracta d'una relectura de la llegenda del Timbaler del Bruc, ni tampoc és un contenidor o una potenciació d'essències pàtries. No hi ha lectura política, només entreteniment, perquè aquesta era la idea, fer una pel·lícula d'aventures. Qui la vagi a veure per posar-se identitàriament catxondo, s'equivoca de mig a mig i sortirà ben destrempat. Un cop dit això, dijous, a Girona, la sala 3 i part de la 4 dels Ocine es van omplir, per assistir, tot primer, al que ja és tot un clàssic, les presentacions de Guillem Terribas i la seva proverbial habilitat per canviar noms, però també per fer discórrer l'acte de manera força distesa i fer entrar en el joc els protagonistes, en aquest cas Benmayor, Millán i Roch; després va arribar la projecció i un petit col·loqui. Bruc, sense ser una bomba, però aconseguint el que es pretén, que és divertir, té diversos encerts. El primer de tots, que Juan José Ballesta, actor madrileny, parli un català prou correcte, cosa que fa que el seu personatge no perdi credibilitat, i que això no li hagi costat una denúncia als conspicus tribunals Constitucional o Suprem. De fet, en alguns mesos Ballesta ha après a parlar un català amb una correcció fonètica que molts dels habitants d'aquest país no han assolit en tota la seva vida, incloent-hi alguns polítics rellevants, la qual cosa demostra que, simplement, és una qüestió de voluntat. Un altre encert és considerar la muntanya de Montserrat com un personatge més del film, donant-li una veu –en aquest cas musical, la de la Beth– i fent que la resta de protagonistes s'hi refereixin diverses vegades. Aquest recurs de donar veu a un accident geogràfic és habitual, i una de les darreres ocasions en què es va fer va ser per part del director Peter Jackson a la trilogia d'El senyor dels anells. Un altre encara, el repartiment: els personatges són plans, gens complexos, buscant prototipus, però cal trobar-los, i en aquest camp crec que l'han encertat en els dos protagonistes, Juanjo Ballesta i Vincent Pérez, però també cal destacar Santi Millán, amb un registre molt diferent a l'habitual, però en què resulta totalment convincent. Algunes aparicions interessants, curioses, reeixides: les dels gironins Cristina Cervià i Jordi Corominas, el cameo sonor d'Edmon Roch com a sacerdot al començament del film; l'aparició del magnètic Albert Vidal, o de Francesc Albiol, com a doctor Ballart, el francòfil del poble i pare de Glòria, la xicota de Joan Casellas, Bruc, encarnada per la deliciosa Astrid Bergès-Frisbey. Finalment, la factura visual és esplèndida, aparentment senzilla i tècnicament massa complexa. Una bona peli per aquest Nadal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.