Cultura

Terrosset de gel

CLAR I EN VALENCIÀ

Per a denominar un tros xicotet de gel que normalment emprem per a posar en una beguda i refrescar-la, els valencians hem usat sempre l'expressió terrosset de gel. Podem dir, per exemple, “a mi m'agrada molt el vermut amb uns terrossets de gel i que vagen desfent-se a poquet a poquet.”

En la narració curta d'Enric Valor titulada Danys mínims sobre coberta podem llegir: “Tots quatre l'emprengueren, com si els cremàs una set inextingible, amb refrescs abundosos carregats de gotes de diversos licors, amb els còctels, amb els terrossets de gel tritllejant en els gots irisats.” (VALOR I VIVES, Enric; Danys mínims sobre coberta, dins Obra Literària Completa, volum III, Fernando Torres Editor, S.A., València, 1982, pàgs.380-381).

El català normatiu ens diu que, per a aquest concepte, hem d'emprar el gal·licisme glaçó. Si cerquem glaçó en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana trobem que diu: “[del fr. glaçon, dimin. de glace 'glaç'].” Glaçó podria passar per un diminutiu de glaç, com guitarró és un diminutiu de guitarra, finestró ho és de finestra o botifarró de botifarra. Però no és així, glaçó no és una paraula creada per l'enginy del nostre poble, és una paraula francesa introduïda de manera forçada en la nostra llengua. Forçada i innecessària, perquè ja teníem una denominació pròpia, una denominació nostra: terrosset de gel. A més, encara que la paraula glaçó fóra un diminutiu de glaç —que no ho és pas— per als valencians seria una paraula estranya perquè els valencians, actualment, no usem la paraula glaç —els nostres clàssics sí que l'empraven molt—, només usem la paraula gel. No és fàcil, per tant, que la paraula glaçó, encara que semble un diminutiu de glaç, arrele entre els valencianoparlants com tampoc és fàcil que arrelen alguns derivats autèntics de glaç com ara glaçada (= gelada), glaçar (= gelar) o glaçat (= gelat). Radicalment diferent és el cas de cultismes com ara glacial, glaciació o glacialment. Si tenim l'expressió terrosset de gel que ha creat l'enginy del nostre poble i que és fàcilment comprensible per tothom, ¿per quin motiu hem de substituir-la per un gal·licisme que ens és totalment alié i que pot resultar estrany i totalment incomprensible a algunes persones? El valencià culte ha de ser assequible si volem que el poble l'assumisca, que el faça seu.

En el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines trobem la paraula glaçó de la qual diu: “francesisme desusat i a evitar (DFa., AlcM, però no hi ha altra notícia, mentre que el fr. glaçon és de vida constant i general des del S. XII).” (DCat, IV, 521a12). En efecte, si cerquem la paraula glaçó en el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra trobem aquesta definició: “Tros de glaç.” Exactament la mateixa definició trobem en el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll i en el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor. En el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d'Enciclopèdia Catalana i en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobem la definició següent: “Tros, especialment dau, de glaç.” En el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició) trobem: “Tros petit de glaç, generalment en forma de dau, obtingut en un congelador. Posar dos glaçons a la beguda per refredar-la.” El Diccionari castellà-català / català-castellà de Santiago Albertí (1a edi., 1961) no recull la paraula glaçó. El Diccionari català-castellà / castellà-català de Francesc de Borja Moll (1994) tampoc l'arreplega. El vocable glaçó no el trobem en cap diccionari català ni valencià anterior a Fabra. Aquest gal·licisme el va incloure Pompeu Fabra en el seu diccionari l'any 1910 i d'aleshores ençà ha tingut una fortuna diversa. En els llocs de la nostra àrea idiomàtica a on s'ha conservat la paraula glaç i derivats, ha arrelat, en els llocs a on no s'ha conservat glaç i només s'usa gel, no ha arrelat gens, excepte en algunes persones molt conscienciades i fortament interessades en la llengua. La immensa majoria de valencianoparlants no té ni idea què és això de glaçó, diuen, per desgràcia, 'cubito', en castellà. Si volem un valencià més digne i més autèntic, hem d'explicar als valencians que això que en castellà es diu cubito de hielo en valencià es diu terrosset de gel. Aquesta expressió, que encara és viva, és fàcilment comprensible i assimilable per tots els valencians. Tothom l'entén perfectament i, per tant, pot fer-la seua i usar-la a tota hora sense cap problema.

Cal aclarir que la locució terrosset de gel no és exclusivament valenciana, era d'ús general en tota la nostra àrea lingüística abans que Fabra introduira el francesisme glaçó en el seu diccionari. Podem trobar-la en autors catalans del segle XIX com ara Santiago Rusiñol, encara que en els catalans és més fàcil trobar terròs de gel, sense diminutiu. Ja sabem que els valencians tenim molta afició a emprar diminutius.

Tant l'expressió terrosset de gel com la paraula glaçó tenen sentit en qualsevol moment de la història de la humanitat que les apliquem, en canvi, l'expressió castellana cubito de hielo, hui en dia àmpliament usada, té sentit únicament a partir del moment que s'inventen els congeladors elèctrics domèstics, abans no. Els congeladors elèctrics fan terrossets de gel que antigament eren de forma cúbica i ara són de forma troncocònica o troncopiramidal perquè és més fàcil traure'ls del motle (les definicions de glaçò del GDLC, del DVal i del DIEC ja són obsoletes). En castellà, abans d'inventar-se l'expressió cubito de hielo —que quasi sempre és diu, simplement, cubito, tinga la forma que tinga—, no s'usava cap denominació específica, es deia només hielo. El primer diccionari de la Real Academia Española de la Lengua que arreplega el vocable cubito és el de l'any 1992 (la XXI edició). En l'arxiu electrònic de la RAE consta que el mot cubito, en l'accepció definida, s'usa per primera volta l'any 1969 en la novel·la Conversación en la catedral de Mario Vargas Llosa. En el mateix arxiu podem comprovar que, en els escrits castellans de finals del XIX i de bona part del XX, és corrent la fórmula con hielo.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.