Cultura

l'entrevista

“Rabelais tenia la fixació de no repetir-se mai”

D'on surt la seva traducció de Gargantua i Pantagruel?

Hi havia una traducció de l'any 85, però està fora de circulació. Em va semblar que era un buit interessant a omplir. I aleshores m'hi vaig llançar, per militància literària. Era una feina molt difícil. M'ho vaig prendre com un treball d'escriptor, no com un treball de traducció.

Per què s'ha sentit més escriptor?

M'he hagut d'enfrontar a la feina amb les eines de l'escriptor més que amb les del traductor. Es tractava de refer un text ja conegut, reescriure'l amb fidelitat a les idees. La idea és que el lector de l'obra traduïda rebi les mateixes sensacions que el lector en llengua original. Ara, és clar, quina era la manera de llegir del francès del segle XVI i quina és la manera de llegir actual, com guardar les proporcions, és una feina gairebé d'impossible solució. Però alguna solució havia de tenir. I era ficar-me en la pell de Rabelais i veure què volia fer, quins trucs utilitzava com a creador.

En començar la tasca, ha vist detalls que no sabia?

Sempre. Et fiques dins d'un text literari i descobreixes una nova manera de veure la realitat, l'entorn. Gargantua i Pantagruel és una obra esplèndida, amb una varietat de registres il·limitada. Com altres renaixentistes, Rabelais situa l'ésser humà en el centre del món, desplaçant el teocentrisme. Ho fa convertint l'ésser humà en un gegant. No un tità o un Prometeu, sinó un ésser humà amb totes les seves servituds.

L'exageració ho fa tot més complicat?

Rabelais té una llibertat absoluta i l'exerceix. Els gegants són gegants quan li interessen. I quan no, no ho són. En un paràgraf tenen les dimensions d'una persona ordinària i en el següent són gegants d'una magnitud increïble. Els va ajustant a la mesura de la narració i no grinyolen.

Un home gegantí al centre del món és el que és revolucionari per l'època?

Sí. I també la no-idealització, el realisme. Sembla absurd parlar de realisme amb gegants monstruosos, però ell situa l'home de debò en el centre del món, amb les seves funcions excrementals, digestives, sexuals, amb totes les insuficiències, pors, dubtes...No és un heroi, un déu ni l'Adam de la Sixtina. En aquest aspecte va anar més lluny del que s'ha anat mai.

Què pot sorprendre al lector?

Rabelais tenia la fixació saludable de no repetir-se mai. És tot diferent. Barreja fragments de poesies burlesques amb passatges d'exposició moral, amb unes aventures extraordinàries. Hi ha acció, humor, escatologia, sexe... La varietat pot sorprendre i també que tres quarts de segle abans del Quixot ja s'estigui fent sàtira de les novel·les de cavalleria. La sorpresa és constant. Les ocurrències de Rabelais són infinites. És una manera moderna de fer literatura, no cenyir-se a uns límits genèrics. Inventa paraules, situacions que no s'havien imaginat mai.

En quin sentit la sàtira va més enllà?

En el sentit essencialment social i intel·lectual. Rabelais està lliurant la batalla contra la Sorbona, que és el bastió del pensament tradicional, de l'escolàstica, i està tancada als aires nous de reforma. És una obra militant, compromesa contra el tancament mental, la misèria moral, la rutina intel·lectual. L'obra exemplifica el contrari de totes aquestes coses, en un moment de canvi brutal de la societat. Fa propaganda dels pensadors més avançats de l'època.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.