L'insomni lúcid

Nikolai Stepànovitx, de cognom X, és conseller d'Estat i cavaller. Ja ha traspassat la frontera dels seixanta anys i és considerat una eminència de la ciència russa. Treballa com a professor de medicina a la universitat, però està a punt de jubilar-se. Li agrada molt la seva feina, que sempre ha desenvolupat amb solvència i brillantor.

La seva vocació és ferma i insubornable. La dimensió pública, àmplia i reconeguda. En canvi, la vida familiar de Nikolai és un desori, per no dir una calamitat. Els deutes escanyen l'economia de la casa. Els últims anys, la seva dona s'ha engreixat de mala manera, i els seus dos fills –que tenen bones ocupacions– són incapaços de solidaritzar-se amb les estretors econòmiques dels pares. Nikolai té insomni, i dorm en una habitació que no és la de la seva esposa. Per altra banda, un col·lega seu ha mort de sobte, i l'accident l'ha convertit en tutor de la filla del difunt, Kàtia, que anirà creixent d'una manera lliure. La noia és l'única persona al món de qui el vell professor se sent a prop de veritat.

¿Quin editor gosaria publicar, avui dia, una novel·leta que dugués per títol Una història avorrida? En la contracoberta llegim que Thomas Mann considerava aquesta obra de maduresa de Txèkhov “la més preada” entre totes les que va escriure. No és estrany que ho cregués així, perquè, com alguns notables títols de l'alemany (La mort a Venècia i el seu contrapunt, L'enganyada), aquesta és una història moral protagonitzada per un personatge agònic. La figura de Nikolai és sensacional i l'aprenentatge de la decepció, també. La seva filla comença a festejar amb un personatge d'una vacuïtat total que presumeix de gran senyor. Llavors els àpats familiars canvien: es comença a cuinar amb més sofisticació. Una història avorrida és narrada en primera persona, la veu del vell Nikolai, que ironitza sobre els afalacs culinaris que rep el nouvingut o s'esplaia amb la literatura russa del moment –per acabar ponderant els grans clàssics universals, d'Epictet a Shakespeare, de Marc Aureli a Pascal.

L'obra té més de cent anys, però sorprèn per la modernitat del seu plantejament i per l'actualitat dels seus protagonistes. ¿Qui no ha conegut, en algun moment de la seva vida, un Nikolai malaurat, encara que no gaudeixi del renom científic del rus? Hi ha moltes pàgines que semblen escrites abans-d'ahir: sobretot aquelles del final, en què el professor reflexiona, foteta, sobre el consell antic del “coneix-te a tu mateix”. L'altra cara de la grisor de la família, de l'encarcarament de la tradició que representen la dona i la filla, la trobem en l'erràtica Kàtia, que s'ha volgut dedicar al teatre, però que ha fracassat. Casada i divorciada, en un darrer intent desesperat la noia demana al vell que l'ajudi a desbrossar el camí de la pròpia vida, perquè està d'allò més perduda. Una certa ambigüitat en les relacions que mantenen Nikolai i Kàtia –que no es corresponen exactament amb les d'un pare adoptiu respecte de la seva filla acollida– doten l'obra d'un final atractiu. En l'ànim del lector, queda sense formular una pregunta: si no hi hagués hagut tanta distància d'edat entre el púdic professor que només espera la mort i l'entranyable Kàtia que no sap on trobar el desllorigador de la seva existència, ¿no hauria pogut ser, aquesta noia, el gran amor de Nikolai? Per cert, una bona traducció d'Àngels Llòria.